Ahir per sopar vaig menjar uns fideus instantanis i una sopa instantànea. Com que en són els creadors vaig pensar que era una bona idea. Llàstima que no sàpiga quina marca és l’original. Gràcies a l’ajuda de la recepcionista de l’hotel vaig saber fer-los. Com els nostres cal afegir aigua bullint. Esperar un minut per la sopa i cinc pels fideus. Tot i que tots sabem que després t’has d’esperar uns minuts si no vols fer-te una bona cremada.
Vaig cap a la parada de l’autobús turístic. Hi ha un monent en el que sento la necessitat d’agafar un carrer. És senzill i ple de cases. Dels que només els japonesos hi passen. Quan porto uns metres veig un petit santuari. Hi ha un home i jo.
Quan ell se’n va em dirigeixo a l’altar. Faig sonar el cascavell gegant. Pico de mans dues vegades i faig una reverència. Aquí es respira molta pau.
Segueixo pel mateix camí. Una gran porta té un cartell al costat. Diu que va ser la casa de Murasaki Shikibu. Va ser una escriptora molt important. I a mi, tot el que està relacionat amb l’escriptura, m’aconsegueix l’atenció.
Una casa preciosa amb el seu temple i el seu jardí. Al temple podies fer sonar un gong amb la corda i a l’altar hi havia un buda digne d’un gran temple. Com moltes altres vegades no et deixen fer fotos.
Després d’aquesta casa hi ha un temple budista. És molt curiós perquè està envoltat de blocs de pisos. Els sento orar i m’apropo. Vaig cap a les seves veus. M’asseuria a les escales o a la fusta però faria massa soroll. Decideixo seure al terra. En un costat.
Quan acaben sento moltes veus com si parlessin. Potser estan assajant. M’aixeco i veig una guixeta. Pregunto si puc entrar a la sala d’oració i em diuen que no però que puc visitar el temple. Sempre però, sense fotos. Arribo a la parada i baixo a l’estació de Kyoto. Vaig a la torre de Kyoto i pujo a dalt de tot. Des d’allà pots veig tot el que he visitat i els temples més propers.
Vaig als temples. El més important és el Nishi Hongan-ji reconegut per la UNESCO. Comença a ploure pero puc caminar tranquilament. Entro al temple. Avui puc sentir la pau d’aquests llocs perquè no som gaire gent. La pluja ho ha permès així. I per mi és perfecte.
Em trec les sabates com tantes altres vegades i camino per tot el voltant del temple. Tot és molt bonic i t’expliquen la història de Shinran Shonin que va fer l’escola Jodo Shinshu Hongwanji-ha. Aquest n’és el temple.
Agafo l’autobús turístic i em dirigeixo al Museu Internacional del Manga de Kyoto. Abans de baixar em demano un ponxo que et regalen quan plou. Me’l poso i va molt bé. Em miro el reflex als aparadors i em fa riure la meva imatge. Haig de fer alguna cosa. Em trec la caputxa. Ara sí que estic guapo.
Abans d’entrar dino al restaurant del museu. Uns fideus a l’estil japonès. Estan molt acostumats a tenir turistes perquè hi ha molta varietat de plats i et donen coberts. Potser és un dels dinars més complerts que he fet. Per postres demano un pastís que està boníssim. Normalment no les faig aquestes coses. Entro al museu i seguim amb que no es poden fer fotos. Està molt bé i ben explicat pels que no hi entenem. Certament aquest món et conquereix. Els personatges. La seva bellesa. La seva alegria i felicitat. I les seves històries. Entenc perfectament que hi hagi tanta afició. Interessant una sala en la que hi ha una rèplica de la mà amb un llapis dels més importants dibuixants de manga.
Agafo l’autobús turístic i paro en un conjunt de temples. Tinc decidit que després vaig a l’hotel. Només puc visitar un temple annex a un de gran que s’anomena Oubai-in. Seria la casa ideal. No és una gran casa però ho té tot. I té un jardí preciós. Uns joves s’han assegut una bona estona per contemplar-lo i respirar-lo. Llàstima que no pugui fer fotos.
A partir d’aquí vaig a l’hotel. Compro sopar i esmorzar. Demà esmorzaré fruita. Penso que m’anirà bé.
He decidit anar a Hiroshima i demà passat a Tokyo fins que agafi l’avió. Haig de cuidar el genoll. Segueixo prenent el Loxonin.