Després que realitzés l’experiència del “camino de Santiago primitivo” que consta de dotze etapes. Quan vaig veure que al Japó existia un altre pelegrinatge anomenat “kumano-kodō” vaig decidir que no m’ho podia perdre. Haig de reconèixer que soc feliç quan em sento sol i envoltat de natura amb l’única preocupació de anar seguint les marques establertes i gaudir del trajecte.
Una lliçó que vaig rebre quan vaig fer “el camino” és que aquests viatges no són viatges per patir. Em refereixo principalment a la bossa i al dolor físic de l’esforç del trajecte. La millor decisió que vaig prendre va ser que em transportessin la bossa a on tenia les reserves per dormir i així evitar lesions. Jo ja anava amb uns problemes als genolls que es van agreujar amb molèsties a l’engonal. Al principi els vaig poder aguantar amb varies solucions farmacèutiques. Però quan estava a la meitat del viatge vaig decidir que, o em portaven la bossa, o perillava acabar l’aventura amb èxit. Crec que va ser la decisió encertada.
És per tot això que vaig decidir fer el “Kumano-kodō”. Pel que vaig reservar l’allotjament i vaig contractar els transports d’equipatges. El trajecte va començar el 17 d’octubre a la població de Takijiri-oji i va acabar el 20 d’octubre en el temple Kumano Nachi Taisha. Gràcies al pocket wi-fi vaig poder fer tot el seguiment en el blog.
M’agradaria agrair a la Mònica i al seu germà que em transmetessin la seva experiència en aquest pelegrinatge. Gràcies a ells vaig poder organitzar-ho sense deixar res per lligar. Després de fer les reserves us puc assegurar que els tràmits no són fàcils i que has de pensar en tot.
Una vegada acabat el “Kumano- kodō” soc considerat “pelegrí dual”. Aquells que han realitzat els dos pelegrinatges. “El camino” i el “Kumano-Kodo” i tinc un document que ho confirma. A més els pelegrins duals tenim l’honor de tocar el tambor sagrat del temple tal com t’explica el monjo.
Haig de reconèixer que em feia molta il·lusió i que és possiblement una de les millors experiències del viatge.
