Perfecte. Només sortir de l’hotel hi ha un taxi parat al semàfor. No en té ni idea d’anglès. Finalment li dic que vull anar a l’estació de tren on hi ha la torre de Kyoto. Ho ha entès. Aquest taxista fa embranzides i parla sol. Com si maleïs algú. Jo estava tranquil perquè es veia bon home però era del tot peculiar. Em diuen que no queden reserves pel tren. O sigui que qui primer s’asseu té el seient. Fins a Osaka anem bé però d’Osaka a Hiroshima estic una hora dret fins que puc seure. Una hora més i arribem. Decideixo agafar el bitllet per demà a Tokyo i estalviar-me problemes. S’adonen que el meu abonament és “green pass”, que és una mica més car, i que no s’ha gestionat bé. Ho escriuen amb retulador perqué ningú s’equivoqui a partir d’ara.Vaig a l’hotel pero el “check in” és a partir de les 15:00 hores. Deixo la bossa i me’n vaig al parc Commemoratiu de la Pau. El primer que faig és la foto en la que es veu en línia des del cenotafi, la flama de la pau i la Cúpula de la Bomba Atòmica.

Després vaig al Museu Commemoratiu de la Pau d’Hiroshima. Només entrar tinc un plor sense llàgrimes. Gairebé les tinc. És horrible. És molt dur. El record d’aquesta bomba és un gran dolor. No només dels japonesos sinó de la humanitat.

Hi ha fotos, vídeos, objectes, records. T’expliquen el perquè de la bomba. I com els bilions de dòl•lars que va costar la seva investigació s’havien de justificar.

Els japonesos han volgut mantenir el record. Fer un missatge de pau i de desarmament nuclear. Només les proves nuclears fetes suposen una contaminació mundial i esfereïdora a nivell local.

L’horror només serveix per a que no hi hagi més bombes nuclears.

Vaig a la Cúpula de la Bomba Atòmica. Un edifici que es manté després de sobreviure a la bomba. Molt proper de l’epicentre és un record que han volgut mantenir dempeus.

I es mante ferm gràcies a que els mateixos japonesos van decidir-ho.

Amb un sospir me’n vaig a dinar. Per primera vegada en tot el viatge, avui, menjo sushi. I molt bo. En una altra taula ensenyaven a cuinar-lo a un grup. Una vegada acabat. He agafat la llista de paraules i he felicitat la cuinera.

Dono una volta però estic sense navegador. Camino pels carrers i em perdo. Finalment paro a una mena de bar. Només hi ha dues velletes. La senyora del bar té una edat propera. Demano una soda.

Començem a parlar. Que d’on sóc. Que quants anys tinc. Que semblo més jove. Que la seva amiga té 93 anys. I jo flipo. Que fa 50 anys que va venir al Japó.

Intento conectar-me a wi-fi i m’adono que el tinc tancat. Em connecto al wi-fi pocket. Deixo la soda. No m’agrada, i em despedeixo.

Arribo a l’hotel. Preparo els últims dies a Tokyo. Això s’acaba.