Compro un bitllet de metro que és vàlid tot el dia. Només uns 5€. Primer de tot deixo la bossa en una taquilla a l’estació de tren de Tokyo. Els passadissos són buits.

La meva intenció és anar al Mueu Nacional de Ciència i Innovació Emergents amb moltes expectatives. En teoria promou noves tecnologies i el possible futur.

Però resulta una decepció. Un munt de tallers per passar l’estona. Res interessant o professional. Una gran pèrdua de temps.

Després d’això vaig a la zona de Shibuya i passo altra vegada per la cruïlla ara a ple llum del dia.

Vaig entrant a varis centres comercials i botigues. És impressionant l’afició que tenen per les coses. Quan els agrada quelcom s’hi dediquen plenament. Fan cues pels llocs de moda i pels dolços de moda. Em fico per un carrer comercial però alternatiu. No és una gran via. Hi ha botiguetes i alguna mostra d’art de tant en tant.

I alguna cosa friqui posant una mica d’humor.

Hi ha molta moda diferent en aquest carrer. I tot tipus de productes. Jo però, vaig a les botigues decidides i compro els regals que tinc pensats. D’aquí vaig a la Taqueshita street. Un munt de botigues d’estil gòtic o otaku. Tot tipus de productes d’aquest estil.

Més endavant començo a veure els autèntics otakus.

I tothom fent-los fotos o dedicant-los atenció.

Tota la zona està plena de gent. Tots els carrers. Tot ple de botigues de marques reconegudes i centres comercials amb botigues de roba.

És inabastable tota la informació que reps. És impossible arribar a tot. Comerços i comerços. I tot ple de compradors. Com que les bosses de les compres em molesten, decideixo deixar-les en una altra taquilla. Al costat de la bossa. Com que tinc molt temps no m’importa.

Per últim vaig a Akihabara un carrer comercial i de restaurants. És fosc i com sempre només hi ha llum on hi han botigues. Menjo una sopa molt barata i em dirigeixo cap a la bossa.

Tot preparat, vaig a l’aeroport. Primer m’equivoco de sentit però me n’adono a temps i la gent m’ho confirma. Finalment arribo a l’aeroport.

Aquí acaba aquesta història. Un viatge exòtic, cultural i diferent. Amb ciutats i natura. Amb religions i el consumisme imperant. I fer el blog. Un repte que m’ha ensenyat molt i del que he après molt. I, el proper, serà millor. Sincerament, tinc ganes de ser a casa, de descansar i de posar-ho tot altra vegada a lloc. No sé què vindrà després però, per ara, el Japó és aquell somni que he aconseguit.