Em llevo d’hora i esmorzo en un hotel restaurant anomenat MacDonald.

Molt a prop comença la darrera etapa de la West Highllands Way. Només començar tenim un “trencacames”. Una ascensió amb bastant desnivell.


Aquí em creuo amb dos nois que per l’accent són francesos. Ells però, no fan el mateix camí. Segueixo la senyal i segueixo caminant. És altra vegada un antic camí militar. Pràcticament no hi passa ningú i darrera meu no hi ha ningú. Ho trobo molt estrany que no em creui amb més gent. Busco al maps i veig que s’acaba el camí en un punt. Començo a dubtar. No sé si vaig per bon camí. Miro enrere i veig els francesos. Els pregunto si saben on som i un d’ells té un mapa fotografiat. Em diu que ell pensa que vaig bé que no em preocupi.

Segueixo caminant fins que paro torno enrere. No és tard i puc donar la volta altra vegada si cal. Quan decideixo tornar enrere veig que quatre nois venen. Són un grupet que he conegut abans. M’espero a que passin, però just llavors fan un descans. M’espero i m’espero fins que torno un tros enrere. Quan veig que comencen altra vegada dono la volta i segueixo endavant. Dos d’ells m’avancen mentre els altres dos queden enrere. Almenys vaig per bon camí.

Seguim així fins que el camí militar acaba i comença altra vegada el camí normal. Ens mirem un planell que hi ha en aquest punt i va directe a Fort Williams. Ells es queden esperant als seus amics.


Jo pensava que era a prop. Ben cert que ho pensava, però m’equivocava. Vaig resseguint el camí. Hi ha el camí per on passo jo i un altre que és un camí públic. Així és com els anomenen. El desert passa a boscos, arbres, plantes, arbusts. Poc a poc va canviant. Arriba un punt en el que els dos camins s’ajunten. Em sembla recordar que el planell ho deia així i segueixo.


En un punt pots visitar unes ruïnes d’una fortificació. Se m’acut anar-hi i ho deixo estar quan arribo dalt d’una muntanya passant per un lloc que no m’agrada gens. Almenys entro dins el bosc que hi ha al costat del camí i faig una bonica foto.


Segueixo el camí. No tinc ningú a preguntar, però el navegador em diu que vaig bé. Baixo, baixo i baixo per un camí ampli fins que arribo a la carretera. Un senyal em diu que passi pel costat que hi ha un pas per els que caminen. Quan passo pel centre del parc on comença el Ben Navis, la muntanya, un senyor d’allà em diu que segueixi caminant pel costat de la carretera que arribaré. Es va fent fosc i això no m’agrada. Els cotxes passen molt de pressa pel meu costat. Seguint les indicacions del senyor arribo a un cartell que explica que quasi has acabat. Just quan passo pel centre on et fan el certificat tenen tancat.


Vull arribar a la Gordons square. Allà és tradicional fer-se una foto amb el tal Gordons. Acabo la feina i me’n vaig directe a l’hotel que hi he passat per davant.

Una dutxa, una superhamburguesa i acabar el blog. Demà m’haig de llevar molt d’hora. Em perdo el certificat de la West Highlands Way.