Amb el trastorn a la motxilla
Tots tenim uns pesos al llarg de la vida. Un dels que jo tinc és un trastorn mental. Aquesta és l’altra motxilla que carrego en els meus viatges i en el viatge de la vida.
Fa temps que tinc decidit que em perdré el mínim possible de coses per culpa d’aquesta de la malaltia. Per això viatjo i per això busco l’esperit d’aventura. També m’ha agradat provar certes experiències com llençar-me en paracaigudes o volar en globus.
Enrere queden els dies en els que no sortia de casa i que era incapaç de caminar vint minuts per acudir sol a un concert els caps de setmana. I certament tot va començar aquí. Vaig decidir que hi aniria i, passat un temps, ho vaig aconseguir assíduament.
Molts pensen que quan tens un trastorn no serveixes per a res. I jo, això, junt amb tots els que estem lluitant per canviar-ho, intentaré demostrar que no és així una altra vegada. I ho faré tantes vegades com calgui. Per mi l’èxit recau amb l’intent, això és tot .
Ara ja fa dos anys que viatjo sol. Una idea que va sorgir quan era adolescent i que em captivava. El brot però, va trencar totes les meves expectatives, tots els meus somnis, il·lusions i plans de futur.
Tot va començar l’any 2017 quan vaig fer un viatge a Brussel·les i a la Bèlgica de Flandes unes dues setmanes. Recordo quan vaig visitar el primer museu. Tractava dels còmics i dibuixos animats belgues, que en son uns grans creadors. Em vaig sentir lliure de trastorn només entrar per la porta. Em vaig sentir tal com era abans del brot. Va ser increïble.
L’any següent vaig complir un altre somni. Vaig fer un camino de Santiago. Concretament el que s’anomena “el camino primitivo”. Un trajecte de dotze etapes d’una gran bellesa envoltades de boscos i pobles rupestres. No només és una aventura de naturalesa, és un camí de vida. Quan estàs caminant sis o més hores, cada dia et planteges moltes coses i et superes. Diuen que fer-lo et canvia la vida. Potser no ha sigut tant però sí que m’he qüestionat moltes coses i això m’ha fet veure-ho tot des d’una altra perspectiva. I m’ha acabat de convèncer, si ho intentes i lluites, pots aconseguir el que et proposis.
Un mes després l’últim viatge va ser el següent somni, París. La ciutat de la llum. Vaig estar cinc dies visitant la capital francesa. Haig de reconèixer que em va impactar. M’esperava un centre d’edificis molt més alts envoltant la torre Eiffel. I no és així, la torre la pots veure en la seva magnitud des de molts llocs. Més bonic va ser veure-la il·luminada en motiu de les festes de Nadal.
I sí, ara ve el següent somni. Viatjar al Japó. Visitar el país nipó i veure els seus contrastos d’avantguarda mundial i tradició ancestral. Passejar entre la multitud i comprar allò que mai més veuràs en una altra botiga. Caminar pels seus boscos i compartir una estada en una casa allunyada de les grans metròpolis. Una aventura que s’està planificant i que començarà el 12 d’octubre quan agafaré l’avió que em portarà a Viena i des d’allà fins a Tokio.
Aquesta vegada tinc un altre repte, portar endavant aquest blog i un compte a Instagram. Sempre que viatjo ho comparteixo amb els meus familiars i amics. M’agrada explicar les meves experiències fent de tant en tant una mica de broma. Ara voldria arribar a més seguidors. Una experiència del tot suggeridora que m’il·lusiona i que veig com una altra aventura. Una aventura relacionada a una de les meves passions, escriure i a la meva formació, el periodisme. Per ara he autopublicat el llibre “Ciència de la ficció”, un recull de contes de ciència-ficció en català, un altre somni fet realitat.
Enllaç a l’editorial del llibre.
Comentari del llibre en el blog La Biblioteca del Kraken.
Un excel·lent blog de llibres del gènere fantàstic.