Avui em faig un fart de caminar. Em dirigeixo a un jardí anomenat Ueno que està ple de museus i llocs interessants. Finalment hi arribo després de passar per carrers dignes de metròpoli.
Primer visito el Museu Nacional de Tokyo. El recull més important del món d’art japonès des de l’antiguitat. Hi ha pecesrealment interessants com roba antiga d’una gran bellesa. Com sempre no deixen fer fotos. A partir d’aquí em proposo fer una ruta establerta. Poc a poc em vaig sentint absort pels carrers.
Ara, són de cases no gaire grans. Carrers estrets amb pals d’electricitat per tot arreu. Quan passo sento el soroll dels qui hi viuen. Hi acostuma a haver bicicletes aparcades. No hi ha acera, només estan les zones pintades per a cadascú.
I segueixo i segueixo caminant. Em passo els llocs de la ruta. Em.perdo una i altra vegada perquè no miro el navegador. Només camino i camino.
De tant en tant un temple entre les cases i entre la foscor entro en carrers que farien por. Però aquí por ninguna. Cada vegada veig més bicicletes al carrer aparcades davant de la porta. No veig cadenes. No veig les rodes lligades. Aquí confia tothom.Després passo per un carrer comercial. Està ple de llums que mostren les botigues. No és molt llarg però és encisador. 
Aquests barris de Tokyo em deixen bocabadat. Quin canvi d’una zona a l’altra. Les cames em flaquegen. Els ha anat bé preparar-se abans del desgast important. Demà agafo el tren cap a Tanabe i a partir d’allà començaré el Kumano-kodo. Em sento molt cansat.
