Pel que em diu un home de la organització, el jardí imperial només obre dues vegades a la setmana. Carregat amb les bosses, decideixo agafar el tren.Ho tinc tot lligat. Sé d’on surt i els canvis que he de fer. És necessari però, fer reserva. Parlo amb la noia que hi ha allà, de les dues guixetes en funciona només una. Li mostro la ruta i em diu que tot va bé. Finalment, mentre esperem, la noia obre l’altre guixeta. M’hauria agradat que em servís ella però després d’una llarga conversa l’altre queda lluire.És llavors quan la noia em diu que el tren que volia no està inclòs en l’abonament que he comprat. I que haig de fer una altra combinació. Intento parlar amb ella però entre el meu anglès i l’accent japonès ho deixo estar. Li pregunto l”andana i me’n diu unes quantes. Quan entro a l’estació pregunto altra vegada l’andana, ara sí.Entro a l’estació. És pitjor que un laberint. És l’estació més important de Tokyo. Em queden uns vint minuts. Ni tan sols veig d’on surt el tren. Camino depressa parant sovint per situar-me. Veig un punt d’informació però està tancat. Dono una volta i faig un cercle. No soc capaç de veure ni on soc ni on vaig. Miro els cartells però el meu número desapareix. Altra vegada soc davant l’oficina d’informació, ara però, està oberta. Em dirigeixo cap a ella conscient de la importància de la seva ajuda. És llavors quan veig que un jove s’avança amb la mateixa intenció. No puc evitar maleïr la meva mala sort. Miro al rellotge. Falten uns quinze minuts. El noi no s’allarga gaire. És d’agraïr. Finalment la noia m’explica a on haig d’anar. Haig de pujar unes escales, no moltes, no en sóc lluny.Com que tinc l’abonament per turistes haig de passar per guixeta com molts altres. Busco l’andana. Pujo unes escales. El tren està parat i tothom espera a la seva porta. El tren és llarguíssim, deu tenir uns vint vagons. Per lògica, veient el que posa al bitllet, arribo al meu vagó. Ho confirmo gràcies a un senyor amb americana i corbata que per aquelles coses de la vida m’inspira confiança. S’obren les portes. Tothom s’asseu al seient reservat. Al costat tinc un home gran que llegeix un llibre escrit en japonès. Com molts sabeu escriuen de dreta a esquerra i d’amunt a avall. Porta una bossa amb menjar.

..
Jo volia seure a la finestra però donada la situació me n’he oblidat. Tot i així veig els detalls. Com els barris llunyans i tot el que hi ha als afores entre ciutat i ciutat. Sovint es veuen cases, només cases. Algun bloc de pisos i algun temple. Però cases i no pas de luxe, senzilles.