Ahir vaig prendre la medicació a les 19:00 hores i a les 20:00 me n’anava a dormir amb la intenció de llevar-me a les 6:15 hores. Quan vaig fer el “camino” feia aquests horaris. Ha anat perfecte. És la primera nit amb un llit japonès. Ha sigut una bona experiència i he dormit bé.Esmorzar a les 7:00 hores i començo el camí. El trajecte d’avui és el més llarg. Temps estimat entre nou i dotze hores. Si n’estic nou arribaré per allà les 16:00 i podré gestionar el certificat de pelegrí dual. Tot comença bastant bé. El cel està tapat però de moment no plou només plovisqueja. Camino i camino. Passo per molts pobles i en vaig veient les cases. Tot i ser un país molt ric les zones més rurals són molt humils. Algunes parets estan rovellades i com les altres vegades deixen coses fora sense por a que els hi robin.El camí és ben bonic i tinc trossos de carretera. Avui veig un dels perquè els cotxes són tant petits. Les carreteres són molt estretes.Tot i així molts d’aquests vehicles tenen navegadors d’última tecnologia.A les 11:00 estic molt cansat altra vegades per les escales. Veig una pedra d’un pam i m’hi assec. Agafo la carmanyola i me’n menjo la meitat. Ara ja és una altra història.

Cap a les onze i mitja comença a ploure i veient que no afluixa em poso el “ponxo”.
Quan arribo a una àrea de descans, com que estic sol, m’hi acomodo. I m’acabo el dinar. Aprofito per posar-me els pantalons de plàstic i ja vaig tot cobert. Poc després veig una paradeta de menjar. Cada cosa té el preu i hi deixes els diners. Agafo dues mandarines que valen 100 ¥, una mica menys de 1 €. Quan me les menjo deixo les sobres dins del plàstic que les envolta i damunt la taula en un racó amb altres coses per llençar. Llavors sento miolar un gat i el veig al meu costat dins una caseta de gos a reser de la pluja.

Em trobo amb molt pocs pelegrins i vaig sol gairebé tota l’estona. Pluja i més pluja.

Caminant sota la pluja em passa pel davant un gripau que queda aturat a la vora del camí. Es queda allà inmòbil. Li faig una foto i segueixo. Però el més sorprenent és que poc després creua per davant meu un altre igual de gros. I que fa exactament el mateix. S’atura al voral del camí sense entrar dins del bosc. Passo respectuosament i segueixo. Voldria explicar que quan vaig veure la obra de teatre Kabuki, un dels personatges es convertia en un gripau i era invencible quan lluitava amb els soldats enemics.

Plou i plou. Passo per un tros que rellisca molt perquè és tot pedra i haig d’anar amb molt de compte. Perdo l’equilibri unes quatre vegades però gràcies al pal aconsegueixo refer-me.

Després comença a entrar-me aigua a les botes. Certament és molt emprenyador i només penses en arribar a l’hotel.

Quan falta poc per arribar em trobo la noia guia que vaig conèixer el primer dia i el seu grupet. Esta contenta de veure’m i parlem una mica. Poc després jo segueixo.

Passo pel costat d’una porta sagrada però penso que no és aquesta. Així que camino fins que m’adono que s’han acabat les senyals. “Burro”, penso. Però bé, això és normal en mi. Pujo altra vegada i entro al temple. Allà veig la guia altra vegada. M’apropo al temple. Hi ha uns monjos feng oracions. Tal com a Tokyo hi ha un lloc per llençar monedes i les hi llenço. Aprofitant que tinc la guia a prop li pregunto si jo puc fer el ritual i em diu que sí. Estiro la corda i sona una bola que és dins un recipient. Una vegada fet em diu que piqui de mans dues vegades i faci una reverència tal com vaig veure a Tokyo. Pico de mans dues vegades i m’inclino. Li dono les gràcies.

Ara, busco el lloc on fan els certificats. He segellat l’últim segell i per tant ja ho tinc tot. El mapa senyala el lloc fora del temple. Dono la volta i surto. No veig res. Res de res. Miro a la porta i hi veig un planell. Entro altra vegada i intento seguir les senyals que hi havia. Altra vegada veig la guia i m’explica com s’hi va. “Ets el meu àngel”, li dic. Els anglesos fan broma d’això.

Arribo al centre. Allà fem tota la gestió del certificat. Em donen un plàstic i una bossa perquè no es mulli. I em fa una foto amb el paper a les mans. Ara puc tocar el Taiko perquè sóc pelegrí dual. He fet “el camino” i el kumano kodo. M’ha costat molt aconseguir aquest document. Molt. Però ha valgut la pena.

Al punt d’informació de Tanabe em van recomanar veure la porta sagrada Oyunohara. Camino una mica està molt a prop. No costa gaire de veure. Tal com em van dir és la més gran del Japó.

Em dirigeixo a l’oficina del temple. Hi haig d’anar altra vegada. Pujo les escales i em presento com a pelegrí dual. El monjo em fa ensenyar-li el document. Llavors arriba una parella molt maca que havia vist ahir em sembla. Un noi americà i una noia amb faccions asiàtiques. Ella parla japonès però diria que és americana.

Diuen al monjo que són pelegrins duals però que no tenen el certificat. El monjo mira l’hora i ens fa un senyal a tots tres. Ens porta al Taiko. Primer pugen ells i s’han de treure les sabates. M’ofereixo per fer-los unes fotos. El monjo ens explica com l’hem de tocar. Primer tres cops, després uns quants i al final tres més. Ells dos ho fan i em toca a mi. Em trec les botes, agafo el pal i pico amb força però amb respecte. Ara sí, tot fet.

Aquesta parella no pot gestionar el certificat perquè és tard però m’expliquen que no passa res perquè ells han acabat. Vindran demà a fer-ho. Tot perecte per mi. Em dona temps a agafar l’autobús que em deixa a l’hotel.

Una vegada allà em fan treure les botes i em trec els mitjons, el pantaló de plàstic i el ponxo. Ho posa tot dins d’una cistella i em poso les sabatilles. M’ensenyen on és el bany, el lavabo i em porten a l’habitació. M’ofereixen una bata i que em rentaran la roba.

Vaig a dutxar-me i em trobo en la mateixa situació d’ahir. La finestra no està tancada. Veig llums fora però ningú. Observo el bany. És un onsen. Aigües termals. Amb tanta sabatilla m’he deixat les xancles i el terra crema. Tinc poc temps, en uns minuts em donaran el sopar que resulta exquisit. La senyora encén una espelma i posa un plat damunt amb un llagostí i es va fent poc a poc. A més puc repetir d’arròs tant com vulgui i tot està ple de platets amb tot tipus de coses. És la primera vegada que menjo peix cru.

Segueix plovent i molt. La finestra és com de paper però tinc molta son.