Ahir vaig dormir en un hotel curiós. No només per la seva humilitat sinó perquè comparties casa amb els seus habitants. El pis de dalt hi havien les habitacions i quan volies dutxar-te havies de baixar les escales, pasar per l’entrada de la casa i saleta, i passar per un passadís. A la saleta la gent gran de la casa veia el televisor.
Una vegada allà tenies el seu onsen d’aigües termals o la dutxa. I, sobretot, no podies oblidar-te de girar el cartell que hi havia a la porta i deixar-lo en “ocupat”.
Com que el noi de la casa em va dir que podia anar al punt en que comença el Kumano Kodo caminant. I vom que sé que la jornada d’avui és curta. M’ho prenc amb calma i després d’esmorzar recullo la bossa amb tranquilitat. Els demano una carmanyola però no ens entenem. És el moment perfecte per provar el traductor de google que un company professional del centre de dia em va recomanar. Ens hem entès a la primera.
Quan he acabat m’acomiado d’ells i m’adono que no m’han donat el ponxo. Curiosament ells també ho diuen així. El noi em fa pasar per fora i el veiem allà estès. Quan el recollim veig dues motos de trial i li dic que són molt xules. Em diu que una és espanyola de la marca Montesa. És llavors quan li parlo de Toni Bou i que ell és d’un poble a uns vint quilòmetres d’on jo visc. El noi flipa molt amb això.
Recullo tot i començo a caminar. Just llavors comença a ploure i em poso el ponxo i els pantalons. Però com sempre tinc un descuit. M’he deixat el pal. Així que vaig altra vegada a l’hotel. Faig una salutació però ningú respon. Agafo el pal i faig el meu camí.
Camino sota la pluja i caminant per la carretera. No m’agrada gens caminar per l’asfalt ho veig perillós. El que no m’esperava és que de cop i volta una furgoneta para al meu costat. És la senyora de l’hotel. Prem un botó i s’obre la porta de darrera. Em diu que pugi amb signes i jo responc de la mateixa manera dient que vaig moll. Ella insisteix. Em trec el ponxo, pujo i em lligo el cinturó. Hi havia molt de tros m’han ben ajudat. Finalment arribem al principi del camí. Quan intento baixar noto que he aixafat algo i ara em fixa. Ens fem un tip de riure quan veig que és el cinturó de seguretat. Li dono les gràcies i quan veu que està tot bé em diu adéu.
Avui plou molt en tot el camí i no hi ha llocs de repostatge. Se m’acava l’aigua en l’últim tros. Faig com ahir i dino en dues vegades. És horrorós. Les botes s’omplen d’aigua desseguida. El noi de l’hotel m’ha comentat que anés amb compte que havent plogut tota la nit relliscarà molt. I té raó. Però plovent és molt pitjor.
En tot el camí només hi ha dos llocs d’aixopluc. Allà coincideixo amb un grup nombrós d’alemanys. Les dues vegades. En la primera, veient que ho tenien tot ocupat, m’he recolzat en una de les columnes de fusta fins que una noia m’ha ofert seient. M’he menjat una de les dues boles d’arròs i segueixo. Aquí he vist que avui em faltaria aigua.
De tant en tant hi ha un culte a les divinitats. Fins i tot altres vegades he vist que hi posen uns ossets de juguet i peces de tè tal com si n’estiguessin prenent.
La pluja fa el camí molt perillós. Quan has de descendre en terreny de pedres has de vigilar molt de no caure. Gràcies al pal m’he estalviat moltes caigudes com moltes altres vegades. Però avui m’he despistat un moment i just quan començava a baixar per pedres. He relliscat i caigut de cul. Instintivament he posat la mà esquerra al terra. M’ha fet mal uns dos minuts. I jo, si em faig mal, m’emprenyo.
En els últims trossos els descensos es convertien en autèntics rius. I havia de vigilar molt tots els passos cada vegada. Tot era perillós. Tot. Jo però he avançat amb pas ferm i clavant bé el pal.
Avui he coincidit amb un altre gripau. Aquest estava al mig del pas. Allà quiet. Li he donat un copet amb el pal per veure què feia. Només ha mogut una mica una pota i ha fet una forta respiració. He passat pel costat i l’he deixat allà més tranquil.
En un salt d’aigua d’aigua transparent en faig quatre glopades. No és dolenta però no en beuré més. Espero no tenir mal de panxa per això.
Finalment he arribat al poble final d’avui. Allà un autobús ens porta a l’hotel a tots. Alemanys inclosos. Mitja hora més tard. Arribem a un hotel d’aquest que són per grups. Amb un gran onsen compartit i zones d’oci. Hi ha zona per rentar roba gratuïtament. Gairebé tots anem en bata. Jo no l’havia vista però ara la duc i és com estar a casa. O bé amb tothom. Això ens uneix.
Demà tinc una jornada difícil. Tinc uns cinc quilòmetres d’ascensió constant. Jo ho passo molt malament pujant. Les cames se’m cansen molt. Haig de dormir bé i llevar-me d’hora. Seré on m’han recollit per alla les vuit i quart.
M’hauré de prendre la medicació a les set i a dormir a les vuit. Em llevaré a les sis i mitja i esmorzaré a les set. I a punt per la última jornada del Kumano Kodo.
Demà tindré una altra experiència. Dormiré en un Ryokan. Un hotel tradicional japonès. Seguint el consell de la Mònica faré nit al Ryokan del poble anomenat Kii-Katsuura. A partir d’aquí aniré a Kyoto.