Fins les deu no hi ha res així que m’ho prenc amb tranquil·litat. No esmorzo gaire bé però tampoc m’importa. Unes porcions de pernil dolç i uns gots de suc de taronja embotellat. Després programo el trajecte de museus i edificis a realitzar.

Davant de l’hotel tinc la catedral de Bergen. Hi veig gent. Sembla algun tipus de reunió, fins i tot algun em saluda i jo faig un gest amb el cap. Certament és bonica i elegant. Els llums són moderns però complementen molt bé amb la resta. Quan dono la volta veig que darrera meu hi ha un orgue impressionant. Lluent i imponent. Una meravella.

Volia visitar el museu Hanseàtic però fins les onze no obren. Ja comença a pujar-me la mosca al nas. Segueixo el programa establert i em presento al museu o, més ben dit, la fàbrica d’or i plata. Allà tens una botiga de joies caríssimes i alhora en unes parets de vidre pots veure com treballen. Demano fer una foto i només em deixen si no agafo cap treballador enfeinat.

El següent museu és el de la resistència Noruega que vaig intentar visitar ahir. Al llarg dels segles els noruecs han defensat la seva terra contra multitud de conqueridors. En aquest museu hi tenim una bona mostra d’això. És molt interessant com parlen orgullosos dels seus soldats i les seves missions humanitàries. M’agrada observar una moto de la segona guerra mundial i una altra sala on hi ha un munt de portades de diari al llarg de la mateixa guerra. Amb la data i l’any que correspon.

Acabada la visita ple de números i valoracions veient el que val cada joia i les que surten per televisió, me’n vaig a la fortalesa. I sí, tal com sempre, no obren fins les onze. Busco un lloc aïllat envoltat d’arbres i gespa i faig uns exercicis. Després a les onze em presento a l’entrada del saló medieval. Allà un home surt de la porta i torna a tancar. Aprofito per preguntar-li si no obren. “Sí , ara”. Em diu. És que són les onze insisteixo. Mira el rellotge i em diu que tinc raó. Obre altra vegada la porta i llavors la seva companya apareix amb un cartell a la mà que deixa allà al costat. Em deixen entrar.

Aquí és una mica complicat d’explicar. Només hi ha taules i cadires de fusta escampades al llarg d’un trajecte que no acabo d’entendre. Hi ha diferents escales que pugen i baixen. El més important és la sala medieval. Una sala en la que s’han fet festes al llarg de la història. Allà hi ha una taula horitzontal al final amb butaques de pel·lícula. Aquelles que per darrera són més llargues que l’esquena. Quan entro hi ha uns nois provant un projector. “Estem preparant una classe per universitaris”, m’explica. Aquí pel que sembla sempre has de ser cortès i cordial amb els altres i explicar perquè estàs allà si l’altre no t’hi esperava. Parlo amb ell, riem una mica, dono les gràcies i segueixo.

El següent museu a visitar és la sala museu del vidre. Allà em diuen que no hi ha mostra de com el treballen però la noia que m’atén m’explica tot el procés. Que el forn està sempre encès perquè costa molt que arribi a la temperatura i com han de refredar el vidre ràpidament per a que sigui més resistent.

Com sempre haig de caminar un tros i fer-me savi d’on estan els museus. Finalment veig la porta del museu de l’aqüicultura. La recepcionista parla un espanyol perfecte. No he entès si era de les canàries o si va viure allà. M’explica l’exposició i m’hi endinso. Darrera d’unes cortines comença una explosió de projeccions multimèdia que t’endinsa en les aigües i que t’explica com és la industria pesquera noruega del salmó. Parlen del que cal fer per mantenir les existències de peixos i del trajecte de vida dels salmons. Com creixen i viatgen per acabar tornant al seu origen. Expliquen com son les granjes de peixos i com són una soluciói a valorar. Al final de tot cadascú posa un adhesiu a prop del que creu que cal prioritzar. Com per exemple el clima, el benestar dels peixos o els llocs de treball que genera.

Per acabar vaig al museu noruec de la pesca. Allà camines per una exposició de com ha evolucionat la pesca noruega. Veus com van començar i com guardaven el peix caminant pels seus magatzems. Ha estat curiós veure imatges antigues de com enllaunaven sardines o com s’exporta tonyina que arriba el mateix dia al Japó. Allà faig una parada al seu restaurant. Tinc la sort de tenir una sala menjador amb una mica de música. Això em dona un descans i refaig forces i em menjo una amanida amb salmó que m’ha recomanat la cambrera. Puc seguir caminant i veure altres museus que no considerava però prefereixo fer un descans a l’hotel. Per ara he complert pràcticament el que m’havia proposat.