Avui, s’acaba el viatge. Demà al matí agafo l’avió cap a Barcelona.


La primera visita és el Museu Egipci. Aquí la Safa m’explica un munt de coses. Una de rellevant és que un rei deu feia les seves escultures tal com era. No es feia perfecte sinó humà. Patia una malaltia que s’anomena “elefantisme” que és una inflamació molt important a les extremitats. Normalment, si no ho tinc mal entès, a les cames. La seva estàtua així ho mostra. En una altra té una panxa pronunciada.

Veig un munt de sarcòfags. Molts eren de pedra i a dins n’hi havia un altre d’or amb la mòmia. Escultures de tot tipus. Ressalta la de Menofis i la seva dona que està en un punt central del museu.

En aquesta estàtua la barba recta postissa del rei deu acaba recte. Això vol dir que es va esculpir quan ell era viu. En canvi, si la barba acaba cap a amunt, a qui va dedicada l’escultura va morir abans.

Hi ha la pedra que explica la batalla que va unir el baix i l’alt Egipte. Veiem com el rei venç els seus enemics. El rei té els dos cascs. El de cada zona. Moltes vegades, al llarg del viatge, hem vist el faraó amb el casc combinat adjuntant les dues.


En Keops té una estàtua molt curiosa. És molt reduïda. No se’n veu cap altre com aquesta. No n’hi ha més enlloc i per això té gran importància.

Seguidament anem al mercat del Cairo. És un laberint estret ple de botigues amb els venedors a la porta. Si t’ho comences a mirar t’ofereixen entrar i mostrar-te el que tenen. Normalment és un espai on gairebé no s’hi cap. Ple de bosses amb roba si és això el que busques. Tenen un munt de teles, vestits i samarretes. Altres botigues tenen “souvenirs”.

Faig algunes compres però no he trobat un vestit de dona tal com jo el volia. No sé si hauré comprat bé. Per mi m’he comprat una piràmide feta de pedra blava. En la novel·la que estic reescrivint una dels personatges en té una, així que he buscat i buscat fins que he aconseguit la que volia i per molt bon preu. M’ha atès un noi molt com cal i atent. Em sembla però, que ha rebut una “bronca” perquè me l’ha venut massa barata. Els altres estaven resant i, com que hem passat altra vegada a prop, hi havia una mica de “lio”. Això és així, intentaran aconseguir tot el que puguin. Però som els seus ingressos i això s’ha d’entendre.

Quan sortim del mercat, en la darrera botiga, veig un vestit com el que volia comprar. Estic sense diners, la Safa és fora i el taxi està venint. Ho deixo estar però em fa ràbia.


Ens dirigim a la mesquita.

La cúpula és impressionant i té unes llums de cristall d’una gran bellesa. Tot llueix, està net i respectat.

A fora, la zona central al mig té la font d’aigua per rentar-se les mans, els peus, la cara, el cos i el cap abans de l’oració.

Des de fora tenim una panoràmica de la ciutat. Lluny es distingeixen les piràmides. Els edificis, vells i descolorits s’ecampen enllà. Alguns blocs no estan ni arrebossats i pintats sinó que veiem la totxana i les capes de formigó. Això és habitual en aquest país.

Ens desplacem a una església. Allà baixo a una cripta. Quan Egipte va ser conquerit, els cristians van implantar les seves esglésies però van respectar molta cultura egípcia.


Després d’això anem a l’última església. Pugem per unes escales i tenim unes portes amb estil musulmà. Una vegada dins però, l’interior és el d’una església. Amb tots els seus ornaments.

Quan pugem a la furgoneta la Safa i jo ens anem acomiadant. S’han acabat les visites. La felicito per la seva feina. La seva propina li vaig donar ahir perquè faltava donar-los els diners del visat. He donat la propina al xòfer i em retiro a l’habitació. Deixo les coses i dino un bon plat d’espaguettis. I quan dic “un bon plat”, és així. Són molt exagerats.


Després com sempre, whatsapp, Instagram i blog.
A punt per tornar a casa.