Avui dia de descans. Però no del tot. Ahir em vaig equivocar. No hauria d’haver saltat a l’aigua assegut al donut en l’exercici d’espeleologia. L’esquena em fa mal. Ahir vaig forçar només començar el dia en carregar la maleta i la motxilla cap a l’estació d’autocars i després, a l’activitat de la cova. Així i tot haig de reconèixer que va ser fantàstic. Però la caminada de demà està en perill.

Em puc llevar tard perquè el tren que em portarà a National Park surt a les 10:50. És el que hi ha, només tenen un tren al dia, i un dia en direcció nord i al següent en direcció sud. Evidentment, només tenen una via.

Parlo amb el Jeff, l’amo del motel, i acordem que em portarà a l’estació de tren. En total pels desplaçaments d’ahir i avui em cobra 40 dòl·lars Neozelandesos. Quan pugem al cotxe apareixen dos gossets que pugen de seguida. Son molt macos. Un és molt xino perquè en Jeff està casat amb una xinesa. És d’aquells marrons, amb una mica de pell de lleó al cap. L’altre en és un gosset blanc semblant a un de peluix.

En Jeff m’explica coses, però la majoria no ho agafo. Em deixa a l’estació i ens acomiadem.
Entro a l’estació. Tal com m’ha explicat en Jeff aquí passa “algo” amb cafè. I certament, aquí torren i preparen el seu propi cafè. Un senyor se n’emporta una bona bossa.


Demano un suc com a refresc i surto a l’exterior. Quan surto a fora faig un vídeo per a l’Instagram, llavors una parella més grans que jo comencen a fer-me preguntes i a parlar de Barcelona, hi van estar fa temps. Passada una estona pregunto d’on són perquè els entenc gairebé tot. I resulta que són “kiwis!”.

Per allà apareix un senyor vestit amb uniforme. On vas? Em pregunta, “cap a National Park”, contesto. Em dona una etiqueta a posar a la maleta. Li pregunto si és el “jefe”. “Sóc voluntari”, em respon ensenyant una cinta amb una targeta penjada al coll. Trobo extraordinari que un home tant gran faci una tasca com aquesta. Se’l veia molt bon home. Després em diu que el tren arribarà en pocs moments.

El tren arriba amb quinze minuts de retard, però em sembla que això a ells no els molesta. Només hi ha un tren.

Pujo al tren. Està ple. Em donen un seient i una lletra, i una lletra de vagó. Em correspon un seient amb altres dos de buits, taula i finestra. Quan passa una estona me’n vaig al vagó del davant que està obert amb unes baranes. Allà pots fer fotos o vídeos, o passar una estona observant la meravella de camps i boscos que tenen.

A les 13:30 aprox. arribem a National Park. A mi em constava que hi havia un autocar que et portava als diferents llocs del poble. Però no és així. Només sóc a quinze minuts però cada esforç em dol. Finalment arribo a l’hotel.

Aquí conec una dona encantadora. No para de parlar i fer preguntes. I d’explicar-me com son les habitacions. Jo havia entès que l’habitació tenia cuina però només té microones. La senyora em proposa canviar d’habitació per una altra que en tingui o em pot deixar una de portàtil. Pel que veig aquí totes les cuines són elèctriques. A part d’això l’entrada a l’hotel és més tard i han d’acabar de fer la neteja. Acordem que compraré quatre coses a l’única botiga que hi ha. És una benzinera que està molt a prop. Quan pregunto coses d’aquest poble em diu “aquí estàs en un lloc perdut en el no res!”.

Compro per dinar i per sopar. Potser hauria d’haver comprat més coses per demà però de moment faig amb el que tinc. La senyora em dona l’habitació i em porta la cuina portàtil. En tot moment està atenta i pregunta i pregunta si tot està bé. Per acabar mentre faig el dinar em porta uns mapes dels camins que es poden fer.

M’adono que l’entenc gairebé perfectament. El temps de classes d’anglès comencen a donar el seu fruit. És molt bonic tenir una eina per a connectar-te i compartir amb altra gent d’altres cultures i països.

Abans de dinar reservo el transport per demà a una agència que està molt a prop. Acordem que si demà considero que no puc fer el camí, aniré a fer un trajecte més senzill. Sí, l’esquena em fa mal i estem a tres dies de començar la “Heaphy Track” de 5 dies caminant. Si cal, que era una possibilitat abans de començar el viatge, no faré la “Tongarino Alpine Crossing”, la caminada més bonica d’un dia a Nova Zelanda. No em puc arriscar.

Preparo el dinar. He comprat una sopa que només cal escalfar i uns raviolis, que combinaré amb una salsa bolonyesa, i una curiositat, uns musclos. Que van amb un pot a punt per menjar.

Actualitzo el blog i faig els vídeos a Instagram. Després preparo la bossa per demà i considero que hauria de comprar aigua, i pa i embotit. Torno a la benzinera. Tot és pa de motlle. En compro de rodons, pernil dolç i formatge.

En arribar em dedico a l’entrada al blog de la jornada d’avui amb la constant atenció a la meva esquena.

Demà serà un dia a recordar per sempre esculli el que esculli.