Em llevo amb mal d’esquena. Penso en dues possibilitats: Una és fer el tros que pugui del “Tongariro Alpine Crossing”, considerat la caminada d’un dia més bonica de Nova Zelanda, i l’altre fer un altre trajecte més suau als “Tama Lakes”. Cadascun d’ells tenen un punt de començament diferent.

Tinc coll avall que faré els “Tama Lakes”. Vaig a l’empresa de transport. Ahir vaig quedar amb la noia que em va atendre que no hi havia cap problema per fer el canvi si calia, perquè vaig comprar el transport a “Tongariro Alpine Crossing”. Avui hi ha un noi i quan li demano em diu que no està autoritzat a canviar-me el bitllet. Parlem del tema i decidim que faig el “Tongariro Alpine Crossing” fins on pugi i quan estigui cansat tornar enrere, trucar a un telèfon i em recolliran. Pujo a l’autocar. Feia temps que no pujava a un de tant vell i cap a Mangatepopo Carpark. On tot comença.


Comencem bé. Molts posen la velocitat ràpida mentre jo m’ho prenc amb calma. Tinc com a molt nou hores per fer un trajecte de sis o set si és que l’acabo. El primer tros és bastant suau. El trajecte és pla i les vistes comencen a ser espectaculars. Tenim una certa ascensió, però suau. Poc a poc comença a pujar.


Passada una hora de camí apareix el primer cartell d’advertència. Et diu que si fa mal temps o et sents cansat no segueixis que fins aquí s’acaba la part fàcil. Me’l miro, m ‘aturo i segueixo. L’ascensió es va fent més pronunciada. Lluny veig als que van més endavant i com van pujant amunt i amunt. No s’acaba mai. Cada dues hores aproximadament tenim uns lavabos. Recomanen que els utilitzis i així no tenir problemes. Decideixo fer cas a l’advertència i fer una “apretadeta” cada vegada que n’hi ha un. Normalment estan folrats de fotos de pedres o coses naturals. Una vegada dins és bastant curiós: Simplement és un forat amb un lavabo al damunt. Quan el fas servir, sobretot si ets un noi i la cosa no va a més, veus tot el que hi ha dins. Tot el que hi han tirat. Un munt de merda, vaja. Torno a carregar la maleta i segueixo.


De tant en tant paro. Començo a notar suor i que un airet fred l’agreuja. Em poso el tallavents xubasquero que vaig comprar en una de les dues visites al Decathlon. Tot gràcies al meu pare que sempre està a punt per acompanyar-me quan ho necessito. M’abrigo bé i em poso el barret pel sol que en poc passa a donar pas al barret pel fred.
Pugem amunt molt i molt més. Apareix un segon cartell dient que si estàs cansat o fa mal temps tornis enrere. I ho diuen amb molt d’èmfasi. Repeteixen el comentari que a partir d’aquí és molt més difícil. Me’l llegeixo i segueixo endavant. Segueixo al·lucinant amb les vistes. La zona és volcànica i sense vegetació. És ben bé el “Mordor” de la pel·lícula i em recorda a “Sbalvard”. Una zona inhòspita de Noruega que us recomano xafardejar en el meu blog en l’apartat d’altres viatges.


L’ascens és molt fort. Veiem l’últim cartell. A partir d’aquí serà molt més fort. Està trencat. Suposo que pel vent i la neu perquè quan és hivern hi ha gent que fa el trajecte. Preparat, però el fa. Per aquesta raó el camí té pals de senyalització per quan neva.

L’empenta em porta endavant. I vaig pujant amunt i amunt. La meva respiració va forçada però no em canso massa. Ha anat bé el temps de preparació que he fet abans del viatge. Però si cal paro. Aquí comença el més dur, i a més veus quant et falta i on són els que van abans teu. Amunt i amunt. De tant en tant hi ha una escala feta de fusta i altres, trossos de camí fets amb plaques de plàstic amb forma d’hexàgons agafats. Em sorprèn que utilitzin plàstic per fer-ho.

La persistència té els seus fruits i arribo a dalt de tot. Allà pots fer una volta de 360 graus i vens d’on vens i on vas. Més avall hi ha els “Emerald lakes” i al nostre costat tenim el volcà. Si seguim baixant arribem a veure el “Blue Lake”. Un llac molt més gran.


Faig una parada als “Emerald Lakes”. Menjo l’altra meitat de l’entrepà, l’altra meitat del plàtan i una barreta de proteïnes a base de xocolata, fruits secs i caramel. És molt maco l’ambient que hi ha aquí. Hi ha molt de respecte i bastant silenci. Sí que hi ha grups i tal, però no m’han molestat gens. Si he tingut algú que estava de xarrera, doncs m’aparto i els deixo passar.


Arribem al “Blue Lake” i sobta la seva extensió. Sobretot! Aquestes aigües són sagrades pels maoris! Aquí molts altres han parat per fer el dinar o un bon descans en un lloc ple de màgia.
Segueixo el descens. Hem de seguir un camí que va fent voltes i voltes. Des de dalt veus tot el trajecte i és molt llarg però tranquil i assequible. Pas a pas, gràcies als dos pals que porto. Puc baixar amb fermesa. Per cert quan baixava de dalt de tot hi havia un descens pronunciat. No sé què m’ha passat però he caigut i relliscat una mica avall. Una noia s’ha preocupat i m’ha preguntat si estava bé. He estat una bona estona amb un mocador a l’altra mà per netejar-me la sang fins que ha cicatritzat. Un tallet de res però emprenyador.

El descens està acompanyat d’una vegetació de color groguenc semblant a una molsa. La baixada no s’acaba però tal i com he comentat no era esgotadora. De tant en tant, però, el terra està enfangat. Penseu que per allà encara hi tenen neu i això fa que certs trossos siguin relliscosos i enfangats. Els dos pals del Decathlon van de meravella.


Passada una bona estona la vegetació que envolta el camí és molt alta i només pots veure-hi uns metres endavant. Ha sigut un canvi sobtat i inesperat. Sembla que ens anem apropant al final. Poc després un senyal mostra que falta una hora i mitja aproximadament. Des de fa una estona noto un lleu dolor al peu esquerre als dits. Sort que tinc apòsits a la maleta de l’hotel. Més endavant es mostrarà un dolor al turmell dret.


D’aquí passem a una zona de bosc on t’avisen de que es zona fanganosa. El trajecte és molt bonic i és el primer bosc natural que veig deixant de banda el parc d’Auckland. Començo a fer-me a la idea de com serà el “Heaphy Track”. Baixant em trobo amb una noia amb una criatura asseguda amb altra gent. Al començament ens hem trobat i llavors li he preguntat si faria el trajecte amb la criatura quan he vist que la portava de motxilla al davant, i m’ha respost que sí. Considerant el tros que queda he aprofitat per felicitar-la.
El tros de bosc segueix i el tros de fang s’acaba amb un cartell que ho adverteix. Al meu costat hi passa un riu net, clar, lluent. Res comparat amb molts dels nostres.

8
Vaig caminant i caminant. L’últim cartell considera que falten 45 minuts. Ho veig del tot assequible. Seguim endinsant-nos pel bosc fins que de sobte arribo al punt final. Allà hi ha altra gent esperant el transport cap als punts de recollida. En aquest moment sento una gran pau interior i no pas eufòria. Em faig a la idea que ho he aconseguit. I penso que ha sigut així perquè havia de ser-ho. Com una força que m’ha demostrat que jo puc. Si no ho hagués ni intentat mai hauria sabut que n’era capaç.