Em llevo sense presses i sense despertador, i preparo la jornada d’avui. La zona a visitar. Decideixo començar pel centre i després anar seguint un itinerari. Amb tot a punt surto de la residència.
Just al costat hi ha una cafeteria. Demano una ració de truita de patata, pa i un cola-cao. La truita és boníssima i l’ou de dins està desfet. M’agrada així, i feia molt que no en menjava una. Una vegada esmorzat agafo el metro fins a la parada “casco viejo”. A poc a poc vaig entenent com van les línies.
Quan surto al carrer tot comença a tenir vida. Falten uns minuts per les deu i moltes coses estan tancades, tant la catedral com botigues. Mentre passejo passo per un parc no gaire gran però amb uns arbres molt bonics.
Reprenc després els carrers del centre. Aprofito per comprar un carregador USB. Perquè? Ahir no vaig comprar una bateria externa? Doncs sí, per això. No tinc carregador amb connexió USB peer carregar l’externa. Espero que aquest problema quedi del tot resolt.
La catedral és oberta. No deixen fer vídeos i et donen una audioguia. M’interesso pel seu contingut i escolto els primers minuts. Aguanto fins al final del primer àudio. A mesura que vaig avançant per l’interior vaig escurçant les gravacions perquè són massa llargues, o almenys jo tinc aquesta sensació. Com a curiositat veig una rèplica de la nostre verge de Montserrat (La Moreneta)
Fora de l’església, passant per una porta, hi ha un claustre. Gran sorpresa doncs les esglésies no en tenen de claustres i l’àudio així ho explica. Els claustres m’agraden. Acostumen a aportar pau i serenitat dins un esclat de llum solar.
Quan he comprat l’entrada m’expliquen que tinc accés a una altra església: L’església a San Antón. Els explico que no me la puc perdre perquè és el patró del barri del poble d’on prové el meu pare. Així que, acabada la visita, hi vaig directament.
L’església a San Anton no és una catedral però és molt respectable. Té un gran òrgan i un retaule modern a causa d’un incendi que va destruir la majoria d’elements originals.
Passejo per l’església buscant a San Antón, però no el veig perquè no veig cap sant amb un porquet. Pregunto i sí, és la única figura possible que està al costat de la porta i a prop de l’altar. Pregunto pel porquet i em diu que està allà baix al costat del sant. Pràcticament no el veig, però no vull donar-li més importància.
De l’església passo altra vegada pels carrers del centre cap al Palau de la Diputació Floral de Bizkaia. Entre l’encant dels carrers vaig sentint una guitarra que toca una cançó dels Beatles. Després passa a una altra cançó molt coneguda.
Sempre que em trobo amb un músic intento donar-me almenys un minut a escoltar-lo i a donar-li una moneda. Més tard, un noi jove posa música i canta en eusquera. La gent li dona moltes monedes i jo, una altra.
Arribo al Palau de la Diputació Floral de Bizkaia. Quan hi soc el reconec perquè quan l’Athletic va guanyar la Copa del Rei tot l’equip va portar la copa a aquest edifici i la van mostrar a milers de seguidors. Pregunto i em diuen que hi ha visites guiades i que cal demanar hora.
Decideixo caminar per aquests carrers comercials plens de botigues de roba, complements i altres. De sobte em trobo amb la “febre” Champions veient un banc com el d’un estadi de futbol.
Una mica lluny veig que hi ha un parc. Quan he passejat una estona veig que estan en obres i en la tanca mostra que el Museu Bilbao està obert i n’explica cap a on anar. No m’ho penso dues vegades.
L’entrada és gratuïta. M’endinso per les seves sales. Hi ha una projecció que està a punt de començar. Llegeixo de què va. Es tracta d’un vídeo que explica la carrera de les armes nuclears, els seus efectes i la seva destrucció. Imatges d’Hiroshima i Nagasaki junt amb cases i persones de mentida per saber la magnitud del seu potencial. O animals vius escollits perquè la seva pell o el seu pes és semblant a la dels humans. El documental mostra les explosions de les proves nuclears de diversos països com França, la Xina i l’antiga URSS. Tots buscant tenir el botó de la destrucció.
Em quedo els 45 minuts sencers del documental i recordo, veient les imatges, quan vaig ser a Hiroshima. Recordo que el blog el vaig titular “Un plor sense llàgrimes”. Perquè quan van fer la reconstrucció d’Hiroshima es va plantejar una sèrie d’obres i un centre de conscienciació en contra de l’armament nuclear. La veritat és que va ser molt colpidor.
Segueixo unes altres sales. Unes grans formes de plàstic de color negre inflades omplen les gairebé totes i avances al seu costat. Poc després passen de negre a blanc i et fan difícil passar d’una sala a l’altra tenint que acotar-te. Les blanques són una mica transparents i deixen veure el tub que les infla.
A dalt hi ha una altra planta. Pujo per les escales i a l’entremig d’elles hi pengen dos cossos d’home que s’agafen a una corda amb les dents i donen voltes. Quedo parat una estona. No deixen indiferent i els trobo molt potents.
A dalt una zona d’un dissenyador de mobiliari mostra una quantitat interessant de bancs, butaques i taules.
Una volta per uns quants quadres i s’acaba la visita.
És hora de dinar. Quan vaig plantejar el viatge vaig buscar marisqueries. Potser em faré aquest regal. Buscant però, vaig veure una muscleria i avui l’he buscat. Tinc sort i està molt a prop. Decideixo que és el moment d’anar-hi. No és una mariscada però a mi m’apassionen els musclos. Em donen una taula discreta i em demano uns musclos “rellenos” i una ració de calamars fregits.
Quan em porten l’aigua quedo parat veient que a l’etiqueta hi tenen l’escut de l’Athletic. La cambrera és molt amable i intercanviem unes bromes i somriures. Menjo excel·lent i ho faig saber.
Estic cansat i amb el “baixón” de després de dinar me’n vaig a la Residència. Busco la propera parada de metro. Una vegada allà una de les dues andanes està totalment massificada. Tinc sort i no és la meva. Em faig amb un mapa. Arribo a l’estació i, per fi, descanso.