M’ho prenc en calma, però surto al carrer molt abans que ahir. Suposo que tot estarà ple de gent entre catalans i bascos. Agafo el metro i està bastant tranquil. Passo per una estació en la que havia passat les altres vegades, però aquesta vegada l’observo. Està il·luminada amb colors.
Baixo al centre de Bilbao. El pla d’avui és visitar l’Azkuna Zentroa, la torre Iberdrola i el museu marítim. Mentre camino cap al centre contemporani Azkuna passo per davant de l’edifici del govern basc. Les seves formes atrapen i em mostren altra vegada la connexió dels bascos amb l’art i l’arquitectura.
Arribo al Azkuna Zentroa. Quan entro sóc en una gran sala amb la projecció d’un sol al sostre, obres d’art fetes de llençols tenyits i les columnes que fan accessible i ampli tot l’espai de l’entrada. Baixo les escales i vaig cap a la exposició. Es tracta d’una exposició multimèdia centrada en la humanitat, la natura i la tecnologia. És totalment interactiva i tothom participa en les seves obres d’art.
Primer de tot una pantalla mostra com milers de formigues virtuals fan formes d’animals. Es fan i es desfan i tornen a fer sense parar.
Una altra expressa la importància de les abelles. Gràcies a elles hi ha la pol·linització. D’aquí sorgeixen les fruites i les verdures i aporten moltes coses més. D’aquí que projectin la frase “To bee or not to bee” perquè diuen que si desapareixen les abelles desapareixerà l’home.
Seguidament unes plantes separades d’una pantalla fan una interacció entre natura i virtualitat. Quan passes la mà per les plantes a la pantalla sorgeix natura virtual.
Després una altra pantalla té una llanterna. La llum és essencial per les plantes i les bactèries, i alhora pels insectes. Els insectes segueixen la llum de la llanterna i es van reproduint i morint a la vegada.
Hi ha tres quadres. Cadascun té una impressora. Quan t’apropes un sensor comença a comptar quanta estona estàs davant el quadre. Quan acabes aquesta informació s’imprimeix en el paper de la impressora. És una metàfora del valor de la imatge en la societat contemporània i com tot el que té una projecció audiovisual és el que impera. Per això diuen que cada vegada que algú observa un d’aquests quadres aquest augmenta de valor. Aquí he tingut una anècdota. M’he posat davant d’un dels quadres i el senyor del museu ha vingut i em diu que s’ha acabat el paper. Intenta obrir la portella però no ho aconsegueix. M’hi apropo i li proposo ajudar-lo, que jo treballo amb balances i coses així. Veient que no pot, demano permís i ho intento aconseguint obrir-ho. Després d’això he sentit que he sigut partícip d’una obra d’art.
Dues butaques tenen al seu costat una pantalla que fa de finestra. Allà quan toques la pantalla apareixen formes de colors que es mouen a gran velocitat tal com si fossis en un tren ultra ràpid. Però amb la finestra pots parar-ho i fins i tot canviar de sentit.
Els escarabats netegen i ajuden a la natura i la seva fertilitat. És per això que aquesta projecció mostra un munt de “merda” humana. Plàstics, llaunes, brossa, residus… I un munt d’escarabats que passegen per damunt seu.
Una altra pantalla amb plantes genera un bosc a mesura que toques les plantes que estan penjades del sostre.
Hi ha una màquina d’escriure. On escrius hi ha un paper que projecta el text. A mesura que escrius van apareixent insectes voladors que necessiten viure amb el teu text i haver, així, d’escriure i escriure.
Una bassa d’aigua projecta la forma d’animal que hagis dibuixat abans. Quan neda l’has de deixar viure, però si intenten cruspir-la pots posar la mà al damunt i la defenses. Tal com molta gent no havia vist que la pantalla estava submergida en aigua i m’he dut un ensurt.
També hi ha una activitat sensorial. Dues butaques intercanvien informació. Dues persones agafen un aparell que els envia informació de l’altre com el cor i la respiració. Una interacció entre un i altre.
Finalment la última genera, posant-te davant una pantalla, la teva forma amb una multitud de formigues.
Ha resultat una bona experiència i tothom hi participa. Les idees són bones així com l’execució. Són interactives i lúdiques. Me’n vaig amb una bona sensació.
Pregunto si hi ha alguna cosa més. Veig una sala on hi ha uns còmics i me’n vaig. L’altre part de l’edifici és una Hemeroteca i Biblioteca.
Me’n vaig cap a la Torre Iberdrola i passo per davant una marisqueria. Decideixo anar-hi després. Quan sóc allà alguna cosa em fa dubtar. Un home m’obre la porta i em diu que no es pot visitar. Que això era abans del COVID i que sovint ve gent preguntant el mateix. Dono les gràcies i me’n vaig.
Torno enrere fins la marisqueria. Només entrar et trobes una presentació de peix tal com un peixateria. M’assec i començo a demanar. Faig molt bon rotllo amb l’amo del restaurant i anem parlant i rient. M’explica que ahir amb l’afició del partit no paraven de treballar i no podia atendre a tothom per falta d’espai.
Em demano una “lubina”, uns llagostins i dues ostres. Em recomana mitja ració de llagostins i mitja de gambes. Accepto l’oferiment. Jo mai he menjat ostres. Només vaig menjar-ne una de congelada i arrebossada a Nova Zelanda. Quan me les serveixen li explico a l’amo que no n’he menjat mai. M’explica el procediment. És tal com he vist a les pel·lícules. Primer la desenganxes de la closca i després sencera a la boca, mastegar una mica i cap endins. Agafo l’ostra, la repasso amb el ganivet, l’alço i la menjo ajudant-me amb la forquilla. Un fort sabor a sal envaeix les meves papil·les gustatives que es va diluint. La mastego amb delicadesa i el sabor va canviant a marisc. Finalment me l’empasso deixant-me una sensació salada.
L’amo em pregunta que què tal. Dic que salat. Penso en el mar, però no ho dic. Però ho diu ell. És ben cert és com si poguessis menjar-te un tros de mar d’una queixalada. M’adverteix que són additives i que cada dia en menja una o altra.
Em porten les gambes i els llagostins. El primer llagostí me’l menjo amb coberts, però amb les gambes no puc. Decideixo fer servir les mans. Està boníssim tot i experimento amb llimona. Considero que els llagostins combinen molt bé amb la llimona, però no així les gambes. Quan l’amo em pregunta què m’ha agradat més comento que totes dues coses i explico l’experiència amb la llimona.
Una vegada acabat em porten la “lubina”. Mentre l’espero em porten una tapa de musclos picants. És la segona que em donen. De tant en tant veig una flamarada que ve de la cuina fins que em serveixen. Està boníssima i la menjo a poc a poc anant amb compte amb les poques espines que hi ha.
Acabat el dinar poso rumb al museu marítim. Quan entro pràcticament estic sol. Passejo sense presses doncs no tinc previst visitar res més i tanquen a les 19:00h. Aquí parlen molt de la importància del transport marítim a Bilbao. Comencen explicant com les sirenes, ara símbol de quelcom fantàstic, abans era motiu de desastre doncs eren éssers que encantaven als mariners i se’ls enduien al fons dels oceans.
Després una altra cosa que m’ha atret l’atenció és una barca amb tots els elements possibles en cas de rescat. Els vestits per mantenir la temperatura, el salvavides rodó, El “xaleco” que et manté flotant i no t’ofeguis, la pistola llença bengales i una altra pistola, que desconeixia, que llença una corda lluny per a que els nàufrags puguin agafar-la i siguin apropats al bot. Res comparat amb un quadre que mostra com es feia un rescat fa segles.
Feia una estona que sentia una música i he vist que era una projecció. Quan acaba entro. Dins hi ha una noia bastant jove amb la samarreta del Barça. Seiem i esperem. Quan portem una estona m’aixeco i miro al costat de la porta. Premo una pantalleta amb un botó dibuixat i solucionat, comença l’espectacle. Hi ha un munt de formes semblants a uns edificis que s’il·luminen i darrera seu unes projeccions d’Euskadi. La combinació de colors, imatges i música és molt potent i és una molt bona experiència.
Més endavant hi ha una gran quantitat de maquetes de vaixells de totes les èpoques i de totes les mides. Una feina excel·lent. Una feina acurada. Admirable.
Una d’elles és una rèplica de la Santa Maria del descobriment d’Amèrica que crec que té certa antiguitat.
Finalment hi ha una secció que parla d’una dona que va investigar la caça de balenes per part de vaixells baleners bascos a les aigües de Canadà als segles XVI i XVII. El seu estudi va ser exhaustiu i concret, i va portar-la a rebre multitud de premis i reconeixements. Les balenes eren una font de riquesa. Se n’aprofitava tot. Se’n feia oli, carn i mobles amb els ossos. I moltes coses més. La caça era cruel. Quan divisaven una balena unes barques descendien del balener i es dirigien a ella. Quan sortia a respirar se li clavava un arpó lligat a una corda molt llarga que es lligava a la barca. Així no la perdien. A mesura que sortia a l’exterior altres arpons semblants però més manejables ferien la balena fins que moria dessagnada. Es considera que en aquella època es van arribar a caçar unes 20.000 balenes.
Acabat el museu decideixo anar cap a la residència. Poca cosa més puc fer, penso. Llavors passo per davant del Euskalduna Bilbao. Un auditori on es fan concerts, obres de teatre i projeccions. Pregunto si avui hi ha alguna cosa i em diuen que un documental. Penso que no m’interessa i segueixo caminant. Però la curiositat fa que busqui la projecció d’avui. El resultat m’anima, és un documental del Kilian Jornet. Vaig a taquilla. Queden poquíssimes entrades però com que vaig sol n’aconsegueixo una en un bon lloc. Vaig directe a la residència, tinc una hora i mitja per començar a fer el blog i canviar-me el jersei.
Falten vint minuts per a que comencin el documental. Deixo el blog i truco a Radio Taxi. En uns minuts tinc un taxista que em porta a Euskalduna. Arribo cinc minuts tard i jo que havia preguntat si començaria puntual. Per sort estan parlant el Kilian i el presentador, i la meva butaca és la número 1 de la meva fila. Després d’una conversa comença la projecció.
En Kilian es proposa fer tots els 3.000 del Pirineu en 8 dies. Resulta un esforç sobrehumà. Segons ell el més dur de la seva vida. Volia retrobar-se amb les seves muntanyes que feia uns vint anys no recorria lliurement. Al documental veiem al Kilian plorant de felicitat i esgotament. Una lluita entre la bellesa de la natura i el límit de l’ésser humà. El Kilian hi dedica 8 dies en els quals només va descansar en total 22 hores. Les imatges són esfereïdores quan el veus córrer pel cim de les muntanyes o quan escala un tros. És una altra mostra de la superació de la que només ell és capaç. Em fa pensar en mi i la meva malaltia. No sóc un Kilian Jornet sobrehumà, però valoro molt que ara i avui sigui en aquell auditori, i que visqui totes aquestes experiències que fa anys, semblaven impossibles per sempre.
Passejo per una plaça on trobo l’últim regal que em fa avui la vida. Observo una font que combina llums de colors amb l’aigua. Segueixo pensant en la resistència del Kilian.
