El check out és a les onze i a les deu surto de la residència amb la motxilla a l’esquena. Em dirigeixo al casc vell amb el metro. Veig que de saldo tinc 64 cèntims. Considerant que cada viatge val 48 cèntims tinc una última bala al carregador. Quan surto al carrer em dirigeixo cap al teatre Arriaga. Ja l’he vist abans i la seva façana és molt bonica, però no sé si em deixaran visitar. Quan arribo pregunto i no es pot. En aquest punt grups de turistes passegen per la zona. Hi ha més gent que qualsevol dia anterior. Mentre faig un vídeo un grupet de joves passen per davant i una noia em saluda. Tots dos riem.

Busco en el navegador i vaig cap a l’ajuntament. Quan arribo on em diu el maps em trobo un edifici monòton i sense cap gràcia. Pregunto i són les oficines de l’ajuntament. Coses que passen amb el navegador i com escrius el que busques.

Refaig el camí i arribo a l’ajuntament. Unes estàtues guarden l’entrada a la que s’hi accedeix pujant unes escales. Aquí veig un senyor gran amb un paraigua i un mocador vermell. Com que el veig aquí parat pregunto si passa res. El senyor em comença a explicar que en qüestió de mitja hora, les 12:00h, es farà una manifestació que fan cada dilluns des de fa 6 anys. Demanen una pensió mínima de 1.080 €, que les residències sigui públiques i accessibles a tothom i que en cas de viudetat es rebi íntegre la pensió del que ha defallit. Parlem una estona i explico que hi ha malalties que tenen unes pensions inacceptables i que els recolzo del tot. Em deixa fer una foto i un vídeo.

Segueixo cap a l’altre objectiu, “La Plaza Nueva”. És una plaça quadrada oberta totalment al mig i envoltada de bars i restaurants de “pintxos”. La veritat és que quan he estat al mig de la plaça he sentit una gran vibració de llibertat i germandat. Un lloc on compartir i respirar. M’ha recordat en certa manera la plaça de Vic.

Torno enrere. L’opció que tenia quan acabés les visites era fer un viatge amb vaixell turístic per la Ria. M’hi dirigeixo i, en fer-ho, passo pel costat de l’ajuntament. Travesso el riu i vaig a la manifestació. Em quedo una estona escoltant el que demanen. Intento trobar el senyor d’abans buscant una gorra carbassa però no el veig. Tal com he dit abans recolzo totalment les seves peticions i penso en les persones amb un trastorn perquè la seva pensió és ben bé una vergonya. Fa molt temps que m’agradaria lluitar per a que això canviï i es donin pensions dignes que permetin desenvolupar-se com a persones i no haver de ser dependents de les seves famílies. Escolto una estona més i vaig cap al vaixell.

El camí passa pel passeig de la Ria. Hi ha molt poca gent basca. Quan arribo a l’oficina està tancada i informa que s’ha de pagar al vaixell. A l’aparador un vaixell fet de LEGO simula que porta l’equip de futbol amb la copa del rei. Pel que he entès els van passejar pel riu.

Descanso uns minuts i comença l’embarcament. El viatge serà d’una hora. Tens la possibilitat d’escoltar una audioguia enllaçant un QR, però quan faig foto o vídeo se’m tanca i haig de tornar a escanejar. Parlo una mica amb una parella de gent més gran que jo i tenim bon rotllo. La senyora escolta l’audioguia prou fort com perquè jo la senti. Perfecte, solucionat. Li comento que no m’importa que no em molesta quan l’abaixa. Torna a pujar el volum, però després torna a baixar-lo. Llàstima.

Passem pel costat del Guggenheim. Com sempre segueix encisant-me. És tant bonic i especial. És un esclat de llum quan surt el sol i la tonalitat de la seva façana canvia segons la decisió de l’astre. L’aranya, les esferes, les persones passejant. Tot té una gran màgia.

De tant en tant algú des de la riba ens saluda. Anem Ria avall i passem pel costat de San Mamés. No puc evitar recordar el partit i la seva experiència. Estarà per sempre dins meu.

A mesura que avancem els edificis en ruïnes i abandonats mostren l’antic Bilbao. La ciutat primer era un port marítim i poc a poc va acabar essent una ciutat. Aquesta imatge em transporta a un món de distopia de pel·lícula. Donem la volta i tornem pel mateix curs. Repasso el que m’he deixat abans i amarrem.

Amb el viatge he fet gana. Busco un restaurant amb el maps. No ho havia fet mai això, i n’escullo un. Mentre camino passo per una pizzeria i faig un canvi de plans. Normalment quan viatjo sempre hi ha un dia que menjo pizza. En demano una de musclos, xampinyons i ceba. És una combinació curiosa que em transporta a una llauna de musclos en escabetx. Mentre espero busco alguna cosa més en uns papers del punt d’informació. Escullo visitar el Mercat de la Ribera.

Camino uns trenta minuts fins que em trobo el mercat tancat. Tancaven a les 14:30h. Pel que veig és un mercat tradicional com pot ser el de la Boqueria o els més humils com el de Vilafranca que tinc a prop de casa.

Decideixo caminar pel casc vell i acabar d’endur-me tot el que puc. Després camino avinguda amunt fins la Plaça Moyua on hi ha la parada de l’autobús que porta a l’aeroport.

Quan pujo i m’assec intuïtivament repasso les butxaques. No tinc el mòbil! M’haurà caigut? A les escales mentre esperava? M’espanto de veritat. Obro la cremallera de la bosseta que porto i està allà, connectat a la bateria externa. Tal com vaig comentant hi estic acostumat i no li dono més importància.

Arribo a l’aeroport. Aquí redacto les últimes línies del blog. Com sempre m’acomiado del lloc on he estat. Certament ha estat un viatge de “campiones”, i d’aventures, i de gastronomia, i de vistes meravelloses, de cultura i història, de carrers plens a vessar d’oci i diversió i d’un museu inoblidable. M’he sentit acollit i m’han ajudat quan ho he necessitat. Alhora em parlat i compartit i, te n’adones, que tot i els quilòmetres que ens separen no som tant diferents. Gràcies Bilbao per acollir-me dins teu.