Avui tinc l’activitat d’anar amb el tren de Harry Potter. Després d’unes quatre hores d’autocar arribarem a l’estació. Haig de ser al punt de sortida a les 7:15. Ahir vaig aprendre com s’hi va així que no hi hauria d’haver cap problema. A més em llevo a les 6:00 per arribar a temps. Han avisat que no s’esperaran.
Surto amb uns vint minuts de marge quan volia sortir amb mitja hora. Compro mocadors de paper i caramels perquè segueix el refredat i no vull donar la nota. Agafo el carrer principal tal com ahir i camino un tros. De sobte començo a sentir una inseguretat, no anem bé. Començo a preocupar-me i engego la petaca wifi. Poso el navegador, falten deu minuts i m’he equivocat de carrer. Haig de tornar enrere. En teoria en 7 minutes arribo, més quatre arribaria a les 7:11 o 7:12. I em poso a córrer. A córrer i a córrer. Un bon tros. Quan el navegador diu 3 minuts camino de pressa. Quan soc al carrer de sortida veig enllà un autocar i una cua de gent al costat. Dic que soc del tour del Harry Potter. Em diuen que perfecte i que pugi a l’autocar. Soc l’últim però no m’ho he perdut. M’assec al final de tot al mig o sigui que tinc una panoràmica de 360º.
La guia es una noia una mica grassoneta, amb una bona colla de tatuatges i el cabell tenyit de color blau o verd acompanyat d’uns piercings. És molt alegre, divertida i explica la història dels llocs per on passem. No n’agafo ni la meitat però és agradable. A la meva esquerra tinc dues japoneses a la meva dreta dues noies que no sé d’on són. Una japonesa porta mascareta, aprofito per posar-me’n una i, a més, de tant en tant algú tos. Això em fa estar més tranquil si em passa. Després d’una hora i mitja parem en un poblet a esmorzar. Em sembla molt bonic. On anem al servei compro una bossa de patates fregides. A fora en una cafeteria compro una canya de xocolata i una pasta de no sé què de pollastre. Això amb una aigua.
Seguim el viatge. Em quedo bocabadat veient les tonalitats de groc, marró i verd de les muntanyes. Les carreteres són estretes i la guia, que és a la vegada la conductora, condueix amb molta cura. Fem una altra parada. Estem a prop de un viaducte. Veient que està lluny opto per fer el que fan els altres i m’ho miro de lluny. Uns minuts i seguim.
La guia segueix explicant coses i entremig ens posa música d’autors escocesos. Veig els rius, els llacs, les cases. Hi ha llocs meravellosos on viure. Sobretot a prop dels llacs.
Finalment arribem al poble on hi ha l’estació. Tenim una hora per menjar o prendre algo. Començo a dubtar. Tinc un lapsus. Quina hora era? És ara? Hi ha gent a l’estació i el tren treu fum i comença a moure’s. Un home em diu que van a donar la volta.
Torno enrere per si veig la guia i em trobo una noia del grup. Gràcies a ella recordo que tenim una hora així que busco alguna cosa per menjar. Ens han explicat que hi ha menjar al tren però al poble hi ha llocs on comprar menjar per emportar o menjar-lo allà. Em compro una sopa del dia. Em diuen que és de patata. Boníssima. La menjo a poc a poc i em calma l’encostipat. S’apropa l’hora i vaig a l’estació. Mirem els vagons del final. Són antics i iguals als de la pel·lícula. Després una rèplica de com eren els vagons de primera classe.
Ens designen un seient a cadascú. Tinc sort, em toca finestra i una parella i la seva filla d’uns vint anys. És molt bonic veure com el vapor passa pel costat de la finestra i sentir el so de la locomotora. El trajecte és bonic. Rius, llacs, esplanades, ovelles, arbres. Passem pel costat d’un viaducte que jo diria que és on hem parat abans i un home ens saluda amb un cartell que diu “Have a nice day”.
Passen a vendre alguns souvenirs i snacks, però no veig els “fish and chips” que ens deien que es podien comprar. Ho deixo estar i segueixo gaudint del viatge. Haig de comentar que si no m’equivoco els he vist una mica el llautó. Quan anava a pujar al tren al darrera de tot hi havia una locomotora elèctrica, així que jo diria que la locomotora de vapor és més un reclam turístic que no pas un tren en sí. Tot i així això passa amb moltes coses sobretot en reclams turístics, Ens ho hem passat bé i això és tot.
Arribem a l’estació. Vaig darrera del grup i faig un vídeo de la locomotora. Intento anar als lavabos però s’ha de pagar i no tinc monedes. Ho deixo estar. Quan soc al passadís no veig ningú del meu grup. Surto per una porta però no veig l’autocar. Un lleuger esglai m’atrapa. Veig unes noies xineses. No sé perquè em sembla que poden ser del grup. Les segueixo i veig l’autobús aparcat. Les dues noies passen per un túnel amb un altre grup.
Seguim amb el viatge de tornada. Parem a un lloc on hi ha les tres muntanyes anomenades les “Three sisters”. Allà veig una gent caminant amb pals i motxilles. Em sembla que és la “West Highlands Way” que tinc intenció de fer d’aquí a una setmana. Estem uns minuts i seguim. Veig que passem just pel costat d’un hotel que tinc reservat per quan faci la caminata, no n’hi ha dubte estem per la zona.
Fem una altra parada. Aquí sí que puc anar al lavabo i em menjo una hamburguesa. Veig gent amb motxilles fent un refrigeri. Començo a sentir un neguit dins meu, el camí sembla difícil i sota unes fortes inclemències del temps. Tot i així no em tiraré enrere.
Seguim carretera cap a Edimburg fins a l’última parada. Una granja amb uns toros. S’apropen molt i ens impressionen a tots. Ens demanen que no els toquem les banyes. Són dòcils i tranquils i masteguen herba mentre ens observen sense gaire interès. No com nosaltres que estem eufòrics quan s’apropen. Les noies japoneses veuen que vull fer un selfie i em fan unes fotos. Responc oferint-me per fer jo unes fotos a elles.
Es fa de nit molt de pressa i arribem a Edimburg. M’acomiado de la guia i torno a fer-la riure una mica. Té un riure especial, ple de vida i felicitat. És encantadora.
Arribo a l’hotel i faig una infusió gràcies al calefactor d’aigua de l’habitació. Em sento cansat. Em sembla que no faré gaire més avui.