Passo una mala nit. Tosso molt i suo. Dormo moltes hores però les necessito. Em dutxo sense mullar-me el cabell, m’afaito i baixo a baix a esmorzar. M’atipo tot el que puc. Tal com el dissabte, però em costa més de menjar. Vaig intercalant un tros de fruita trossejada.

Tinc decidit visitar el castell. Intento comprar l’entrada des de l’hotel, però no me n’ensurto. Així que vaig a la zona d’entrada al castell on uns guies t’ajuden a fer la gestió amb el mòbil. Abans però, vaig a una farmàcia i compro paracetamol.

Quan soc a la plaça que dona entrada al castell els guies m’ajuden i tinc entrada per una hora després, les onze i mitja. Dono una volta tornant enrere i veig un treballador dels autobusos turístics parlant amb uns clients. Quan acaben m’explica el funcionament. Hi ha tres línies dues van juntes i l’altra per una altra banda. Escullo les tres línies per dos dies, demà i demà passat. Segurament estaré més bé i podré disfrutar-ho.

Camino carrer avall i observo el castell. La seva majestuositat i la seva impecable presència el fa atractiu i admirable. Pujo per un carrer amunt i soc altra vegada a la plaça de l’entrada.


Vaig a la zona esquerra des d’on es poden veure vistes de la ciutat i m’hi quedo una estona. Falta una hora per entrar. M’entretinc veient a un home sol com fa una feina de manteniment de carrers. Un camió l’hi ha descarregat asfalt que ell després posa, amb una excavadora petita, dins una altra màquina que té zona al davant per carregar-lo. I van passant els minuts.

Finalment quan falta poc veig que s’està fent una cua i m’hi incorporo. Per fi puc entrar.

A uns metres lloguen audioguies. M’ho penso i repenso i l’agafo. I vaig seguit els números del mapa. Només començar Uns canons apunten enllà cap a Edimburg.


La guia m’explica la multitud de utilitats que han tingut els edificis del castell. Sempre però, relacionats amb la guerra. En algunes dependències hi ha exposicions. Sempre amb motius bèl·lics o enaltint l’honor dels caiguts. De tant en tant em perdo amb el mapa i em costa seguir-ne l’ordre. Però ho vaig aconseguint.

 

Vaig controlant l’hora. A la una en punt la tradició exigeix que s’ha de fer disparar un canó. Això ve d’un fet històric. Quan gairebé no hi havia rellotges, sobretot pels mariners. Tothom sabia que, quan sonava el canó, eren la una del migdia. Temps després quan la BBC donava el senyal horari, tal com fan la majoria de canals de ràdio, va deixar de ser necessari. Però la societat civil va demanar que es mantingués la tradició.

Falten deu minuts per la una i em busco un lloc ni massa a prop ni massa lluny per veure el canó. Tots estem expectants. Trenta segons, diu un italià que tinc al costat. Preparo el mòbil i espero. El so és eixordador i la gent reacciona rient. El mestre artiller que ha disparat es retira seguint passos militars. Segueix la visita.


Visito les presons. Al llarg de la història centenars de presoners van ser tancats en les presons del castell. Tenien certs drets com racions de cervesa i menjar. Ara bé, si no complies les normes o intentaves escapar et tancaven en una altra zona on quedaves aïllat i sense pràcticament ració de menjar i ni cal dir, cervesa.


Pujant amunt del castell hi ha una capella a Santa Margarida. No recordo bé la història però ha sigut un punt important del castell en quant a religió. Es molt austera i té un altar reduït.

A prop tenim un canó imponent. Pesa com vuit cotxes junts i destrossava els murs als que va assediar a base de boles de pedra de grans dimensions. Va ser molt de temps l’arma més poderosa mai vista i arribaven els seus projectils fins a 3 quilòmetres enllà.

Curiosament, tenen un cementiri de gossos. Van ser mascotes de regiments que se’ls va dedicar una part per a ell. L’animal més curiós que va compartir la vida amb els soldats va ser un elefant portat expressament. Diuen que li donaven cervesa i que després se n’anava dormir en plena embriaguesa.

Veiem passejant el pou “Fore”. Aquí s’emmagatzemava l’aigua per resistir als intents de conquesta. Va ser construït pels soldats i van arribar a perforar fins a 34 metres.

En l’altra part del castell hi ha la Bateria de la Mitja Lluna. Es diu així per la seva forma i està plena de canons que poden albirar qualsevol objectiu en 180 º.

Per acabar tenim tot el que ofereix el pati de la corona. És una zona ideal per a fer actes, concerts o altres eventualitats. Una llarga cua espera per entrar a les Joies de la Corona Escocesa. Estem una bona estona així que aprofito per escoltar l’audioguia. Poc després passo al costat de les espases reials i altres reliquies. No es poden fer fotos.

Una vegada fora vaig al Gran Saló. Aquí es segueixen fent dinars o torbades de militars, caps d’estat o altres personalitats. Les parets son plenes d’armes i algunes armadures. La llar de foc és immensa i de ben segur escalfava tota la sala.


Finalment el Memorial Nacional de la Guerra a Escòcia. Aquí hi ha els noms de tots els caiguts escocesos en les diferents guerres en les que han lluitat. Les parets fan fe d’això i hi ha uns llibres on, pel que he entès, hi consten els noms dels que se’n van anar amb un fusell a les mans o fent missions.

Començo a estar cansat, però ja he acabat. Surto del castell i m’adono que hi he estat unes quatre hores. Me’n vaig a l’hotel. Avui tinc una activitat que no havia comentat abans. Vaig de concert. A un tribut a Mike Olfield, concretament a la seva obra “Tubular Bells”. Tot i que vaig veure’n un al març al Palau de la Música avui repeteixo amb músics britànics.