Avui l’objectiu és anar al Palau de Holyroodhouse. Agafaré la línia verda dels autocars turístics i escoltaré les explicacions mentre no arribo a la parada. És la número catorze de setze així que tinc un llarg trajecte. Quan entro i m’assec no veig on posar els auriculars. De sobte un home s’asseu a la cadira que hi ha més endavant on hi havia una coca-cola. Agafa un micròfon i comença a parlar. Ens diu que serà el nostre guia i alhora presenta al conductor. La veritat és que li entenc moltes coses i això em fa sentir bé perquè hi he dedicat moltes hores a aprendre’n. Vaig escoltant i mirant per la finestra. La majestuositat dels carrers d’Edimburg i les cases que transporten almenys un segle enrere t’atrapen i et conviden a passejar-s’hi, en cotxe o caminant, entre les llibreries, les barberies i botigues amb portes i finestres de fusta pintades de color.

Per fi arribo al palau. Des de fora imposa i una barrera enreixada de metall en barra el pas. Les portes estan tancades i un parell d’homes són dins parlant sense dedicar-nos cap atenció. Pregunto a una noia que està allà amb mi. I em respon que els dimecres està tancat. Mala sort perquè si hagués sabut abans que el palau està molt a prop del parlament ahir hi podia anar.

Dono la volta i veig al Lonely Planet que hi ha una abadia al voltant i passo per uns carrers.


No la veig però a mesura que avanço lluny hi ha una muntanya a la que puja bastanta gent. És el “Arthur’s Seat” i és un mirador que demana uns 45 minuts a pujar. Decideixo començar l’ascensió. Avui plovisqueja així que les pedres i el fang rellisquen. L’ascensió és una mica complicada i començo a pensar que em puc fer mal o malmetre els meus genolls que han de caminar vuit dies seguits quan faci la West Highlands West. Agafo un camí que surt del camí preestablert fins que arribo a les ruïnes d’una capella. És la capella a Sant Antoni. Només en queden uns trossos de paret, però la vista és bonica. Observo al ciutat i decideixo tornar avall.


Acabo el trajecte verd al punt de sortida. Allà pregunto a un treballador com puc anar als museus d’art contemporani. No entenc com no surt dins les coses a visitar, però si que ho fa el Lonely Planet. M’explica quin número d’autobús normal haig d’agafar i on baixar. Li dono les gràcies i, tot i que dubtava, aconsegueixo arribar a la parada. Quan baixo em falten 15 minuts segons el navegador.

Per fi hi arribo. Hi ha el museu 1 i el museu 2. Començo pel número 1. Damunt la porta hi ha un cartell que diu “Everythig is going to be all right”. Només entrar una noia m’explica que l’exposició de la planta baixa està en reformes i puc pujar a les altres exposicions. Pujo les escales i no em convenç pràcticament gens. Potser em falta experiència o el que sigui, però a mi no m’ha agradat. Només algun quadre i alguna escultura. Passejo una estona i me’n vaig al número 2 amb una lleugera il·lusió que això no es repeteixi.


Arribo a la número 2 i només fan una exposició temporal. Res del que em deien al Lonely Planet així que ho deixo i me’n vaig. Segons la noia Picasso estava al número 1 a la planta de dalt de tot. Jo crec que ho he vist tot, però decideixo no tornar-hi a entrar. En un cartell hi posen “There will be no miracles here”. En sortir veig una altra escultura que m’atrau l’atenció.


Camino de tornada caminant per visitar la ciutat. Lluny veig una església o catedral. Vaig i puc entrar. És la St. Mary Cathedral. És bastant bonica. Uns vitralls mostren diferents colors però no amb motius religiosos com els altres. Potser són més moderns. Després hi ha una zona a prop de l’altar on hi ha uns seients preparats per alguna reunió o cerimònia. No podia faltar un gran orgue.


Trigaré uns trenta minuts a ser a l’hotel. Vaig caminant i tinc gana. Busco un lloc acollidor. Veig una cafeteria amb entrepans i en menjo un amb una poma. No hi ha serveis però no ho necessito.

Segueixo caminant en línia recta, és un carrer o avinguda molt llarg. Faig algunes fotos i observo les botigues i els comerços. Molts segueixen mantenint l’estil antic que em sembla que s’anomena victorià.

Poc a poc em vaig situant i lluny veig el cartell de l’hotel. Abans però, vaig a l’oficina de l’agència que em portarà al tour de tres dies que comença demà. Anirem a les terres altes i a l’illa de Skye. Parlo de l’equipatge amb la recepcionista. Per email em van dir que la bossa no podia superar els 50 litres. La meva és de 40 així que no hi hauria d’haver cap problema. La veritat és que hem arribat a la conclusió que demà quan em presenti diran si el meu equipatge compleix els requisits establerts. O sigui, no hem solucionat res. Sempre hi ha la possibilitat d’una botiga de “paquis” que està molt a prop de l’hotel i que guarden equipatges.

Arribo a l’hotel. Com que tinc un calefactor de tovalloles rento les samarretes. Porten des de divendres escalfant-me perquè porto tres samarretes en comptes de una jaqueta. Qüestió de pes i de volum. Aquest és un altre objectiu del viatge. Anar amb poca roba i saber-la administrar.

Demà em llevaré ben d’hora. Haig de ser-hi a les 7:15 tot i que està molt a prop. No em pot passar el mateix que quan vaig fer l’experiència de Harry Potter. No vaig arribar tard però va anar de ben poc.