A les nou sóc a la parada d’autocar. Els carrers fan pujada i arrossego la maleta com puc. Arribo cansat. Gestió del bitllet i vaig a l’andana. Després tres hores i mitja de trajecte amb una aturada.

Arribo a Otorohanga. Poso el navegador i em dirigeixo cap al motel. El trajecte se’m fa llarg i pesat. Segueixo arrossegant la maleta que s’enganxa a tot arreu. Aquí les aceres acostumen a ser d’asfalt. Pensava que estaria més a prop del centre.

Arribo al motel. Em sorprèn la seva arquitectura. S’assembla molt al típic motel nord-americà de les pel·lícules. Habitacions d’una porta i una finestra amb l’aparcament al davant. A mi em correspon el primer pis. Parlo amb en Jeff, el propietari del motel i demano que truqui un taxi per a que em porti al punt de reunió per l’activitat d’avui: fer espeleologia a les coves de Waitomo. És l’experiència més llarga i més difícil de les que tenen però és a l’abast de gairebé tothom.

Un supermercat està molt a prop i com que a l’habitació tinc microones busco coses precuinades. Compro una llauna d’espaguetis amb salsa de tomàquet i una bossa d’arròs.
Quan arribo pregunto al Jeff com està el taxi i em diu que el missatge que hem enviat abans encara no l’han respost. Pujo a l’habitació i dino. Quan estic gairebé llest per baixar a esperar el taxi apareix en Jeff i em diu que no hi ha taxi. M’acollono. “No m’ho perdré així, no?” Penso. Tranquil, em diu en Jeff, Jo t’hi porto. Agafo de pressa les coses i marxem.

En Jeff és un bon home i m’explica coses. Em fa molta ràbia que moltes no les entenc i no puc gaudir d’una conversa complerta. Em deixa a les coves Waitomo i em dona la targeta del motel per a que el truqui quan acabi.

Vaig a finestreta. No m’ho puc creure, no hem parat al lloc concretat. Què faig? Pregunto. “Tranquil” em diuen, ara vindran a buscar-te. Al principi no sé si ho he entès bé o només haig d’esperar al meu grup. Després d’uns nervis veig com arriba la furgoneta de l’empresa de l’activitat. Pujo i parlem. M’he equivocat perdona, dic. “Tranquil”, em respon, “per això us reunim mitja hora abans perquè sempre passen coses”. Em respon que sí a la pregunta de que si serà un dels nostres guies. Explico que em fa mal l’esquena però que està tot controlat.
Arribem al punt de sortida. Compro un sandwich i el guardo a la bossa. Quan acabem la botiga de roba i altres i aquesta de menjar, estaran tancades.

L’aventura comença. Som set persones: dues parelles i jo. L’ambient és alegre i tots estem expectants. Els guies són divertits i ho fan tot més fàcil. Posar-se el neoprè ens dona força feina. Pugem a la furgoneta i anem al punt d’inici.

Comencem a aprendre a fer un ràpel. Tenim unes cordes i un desnivell progressiu per anar fent pràctiques. La veritat és que tot és molt segur i aporta confiança, i et deixen practicar tant com vulguis.

Arriba el moment de la veritat. Sóc el segon. Em preparo, i vinga… Cap a avall. A poc a poc el forat es va fent més estret mentre baixes. Ens han ensenyat bé com dominar el tema però és inevitable fer un sobreesforç i tensar una mica més del necessari la corda. Això fa que baixis més lent i a estirades. Així i tot arribo fins a avall. Superxulo. Se m’acut fer broma quan fan la foto.

Ens fan esperar apartats de la zona d’arribada. Des d’allà ja veig els primers cucs de llum blava. Estan agafats a les parets, normalment al sostre i veure’ls és com observar una nit estrellada de llums blaves.

Arribem tots a baix i la cosa segueix. Avancem per la cova fins a un punt des d’on ens llencem en tirolina. Quan baixes et tanquen els llums. Al sostre més llums blaves. Una vegada superades les proves més difícils ens donen xocolata calenta amb llet i una galeta. I ens treuen els arnesos.

Tot just hem començat i tot és espectacular. Anem endinsant-tos en les profunditats fins que arribem a un munt de donuts inflables. Un a un agafem un donut i ens anem llençant a l’aigua amb el donut a sota. Cada vegada fem un bon rebombori.

A partir d’aquí fem trossos a peu i trossos amb els donuts. Per poder avançar tenim unes cordes clavades a les roques i així, flotant o caminant és més fàcil. Entrem en una zona plena de llums blaves. En aquest moment el guia fa tres sorolls molt forts picant l’aigua amb el donut, de sobte les llums blaves es multipliquen. És un moment màgic i enlluernador. Tots quedem en silenci embadalits.

El guia ens proposa fer un tren amb els donuts. Cadascun de nosaltres agafa els peus de qui té al darrera i ell ens estira per aquesta zona lentament. Llàstima que tenia malament la posició i em feia malt el clatell, però ben asseguro que no ho oblidaré mai.

La següent part és més d’espeleologia. Ens fiquem en un tros particular. Allà hi ha un peix llarg i prim. No sé ben bé què volien fer però pel que sembla interactua amb els visitants. Se m’ha apropat i l’he tocat una mica. Potser per això ha desaparegut. Em sembla que he aixafat l’espectacle, però mai ho sabré.

L’últim repte és pujar unes cascades. Abans de tot t’avisen que hi ha perill. Així i tot tos menys una noia ens hem atrevit. Jo era l’últim del grup i he tingut un dels dos guies darrere meu. M’anava dient, tal com ha fet amb tots, on havia d’agafar-me i on posar els peus. En un moment em diu on haig de posar el peu però la força de l’aigua me’l fa tirar enrere. Avall! Em diu el guia. Avall! Premo fort la bota i em faig amb la roca on subjectar.

Arribem a dalt de tot. Caminar un trosset i pujar a la furgoneta, fins al punt de partida. Ens traiem tots els equips de neoprè. Per cert. Hi ha hagut un moment en l’activitat que tremolava de fred. Un dels guies ha fet servir el pot de les begudes calentes i l’ha omplert d’aigua. Després me l’ha ficat pel pit i braços. Menys mal. A partir d’aquí he estat molt més bé.
Agafo les meves pertinences i em dirigeixo a les dutxes. Quan soc allà a punt de dutxar-me m’adono que m’he ficat al de dones. Em disculpo i surto d’allà. Em tranquil·litza el no “et preocupis” de la companya.

Una vegada dutxat i canviat tenim un vol de sopa calenta. Fem una xerradeta. Comprem les fotos i marxem d’un en un. Jo tinc que trucar al Jeff. Intento fer-ho des del meu mòbil però no ho aconsegueixo perquè no recordo com són els prefixos internacionals. Parlo amb l’únic noi que hi ha de la casa per allà i truca des del seu telèfon. L’agafa en Jeff. Li explico l’error de direcció. Error meu sens dubte. Em diu que em ve a buscar.

Deu minuts més tard apareix amb el seu Jeep. Un cotxe bastant nou i molt xulo. Una pantalla ben grossa al mig i moltes llums i coses. Parlem però gairebé m’ho perdo tot. Em costa molt entendre’ls, no sé si és per l’accent.

Començo a notar un dolor a l’esquena. Potser no hauria d’haver saltat amb el donut.