Soc a Dunedin i em llevo ben d’hora, a les 7:00 – 7:30. La meva intenció és anar a l’aeroport amb autocar, però no sé com comprar el bitllet ni com va. He buscat, però no em consta cap servei. Recullo la bossa i la maleta i surto de l’hotel. La recepció és un pub a l’antiga. Segueix amb la línia dels passadissos. Màgic. Abans de sortir veig que hi ha una sala plena de màquines escurabutxaques.

Vaig a la zona on em van deixar ahir i pregunto a una noia. Em diu que d’autocar res que taxi. Tal com jo pensava. Em dona una targeta amb el telèfon de l’empresa de taxis. Vaig a la zona on m’ha comentat la noia i truco. Les trucades surten errònies. Ho intento de totes les maneres, però no ho aconsegueixo. Passa un taxi, però no em dona temps a parar-lo. Uns segons després en paro un. Va amb un tros de peça de la roda que penja, suposo que ja ho sap. Anem cap a l’aeroport. De sobte la roda comença a fer un soroll. És la peça que frega. Em demana perdó, para el cotxe i ho arregla. Seguim.

Aquest viatge sortirà car, però ho tinc present. Arribem a l’aeroport. Quan intento pagar amb targeta la denega. Com que recordo l’experiència de Christchurch, poso la targeta i el pin. La denega. Això no m’ho esperava. Ho intento amb una altra targeta. El mateix. Ho intentem una vegada i una altra. No hi ha manera. El taxista em diu que no em preocupi que para al pàrquing, mentrestant ho anem intentant una i una altra vegada. Hi ha la possibilitat de pagar-ho en efectiu si hi ha un caixer. Llavors li comento si puc pagar amb euros i em diu que sí. Li dono 100 € i arreglat. Problemes amb les targetes, només em faltava això.

Entro a l’aeroport. Vaig al check in i facturo la maleta per anar cap a Auckland. Allà agafaré l’avió a Dubai i de Dubai a Barcelona. Pujo a la zona de les sortides i intento menjar alguna cosa. Un croassant amb pernil i formatge. Passo la targeta, denegada. Passo l’altra, denegada. M’estic emprenyant i posant una mica nerviós. Sort que tinc efectiu i pago amb diners. Menjo i pujo a les sortides.

M’assec en una taula que té endolls i USB. Truco al telèfon internacional del banc, però no me l’agafen i la operadora em diu que truqui més tard. Ho deixo estar i acabo el blog del dia anterior. Si necessito diners canviaré euros a l’aeroport de Auckland.

Viatge de dues hores i arribem a Auckland. Aquí agafo la maleta i en dirigeixo a la terminal internacional. Uns dotze minuts caminant. Sé que hi ha llançadores gratuïtes, però no m’importa caminar. Cada vegada tinc més clar que no aniré a Auckland i que m’espero a l’aeroport fins al vol. La única cosa que volia fer era comprar uns “souvenirs”. Sabia la botiga, el preu. Era maco i barat. Estava en una botiga de coses a baix preu. Uns imants de la fulla neozelandesa. Estaven molt bé.

Dono una volta per la terminal per si tinc sort i veig alguna cosa per comprar. Normalment el que hi ha als aeroports no en tenen res de barat. Em faig una idea de com és l’aeroport i vaig a dinar. Haig de comprovar si la targeta va bé. Faig cua a un KFC i demano un menú de pollastre. No tinc ni idea del que compro ni del que em donen. La targeta va bé. M’assec en una taula i començo a atipar-me de pollastre. Després les patates fregides i per acabar com un puré. Almenys m’he atipat per uns 10 €.

Falten sis hores per marxar. Deixo enrere un munt d’anècdotes, d’aventures, de gent increïble que m’ha ajudat, que ha rigut amb mi i que m’ha donat conversa. Que m’ha acollit i que m’ha anat a buscar un plat d’arròs xinès a les onze de la nit. Que m’ha guiat quan m’he perdut i que m’ha respectat, i parlat amb molta educació. Molts s’han interessat en d’on vinc i on vaig. Què volia fer i si em feia falta alguna cosa. M’han ofert una casa per si mai vull tornar i m’han despertat de bon matí perquè els ho he demanat. “Gràcies”, vaig dir a les sis de la matinada. “El desperto i em dona les gràcies!”, va dir el boss, l’amo dels guies de la heaphy track. Tot quedarà enrere. Però dins meu hi serà per sempre. És, sense dubte, el viatge més increïble de la meva vida. Ho ha tingut tot. Absolutament tot i no dubto que potser, algun dia, tornem a veure’ns els kiwis i jo.