Surto amb la intenció d’agafar el metro perquè hem vist la parada quan anava amb el taxi, però com sempre em perdo. Després de molt preguntar i tornar enrere arribo a l’estació. Coincideix en hora punta i està massificat. La senyora de la guixeta m’ajuda a fer una targeta. Només et cobren per zones segons els viatges que facis i és molt barat. A mesura que vaig veient Bilbao m’adono que molta gent t’ajuda, però hi ha moments que tenen molta mala “hòstia”. El metro es va buidant a mesura que passen les estacions.

Baixo a la darrera parada i camino quinze minuts fins al Guggenheim. Quan el veig aparèixer ja m’atrapa. Els seus colors, les seves formes, com reflexa la llum. Sembla que sigui impossible que pugui alçar-se amb aquesta arquitectura. Un gos gegant fet de flors dona accés al museu. Vaig una mica estressat perquè no sé si tindré temps per veure-ho tot. Quan compro el tiquet la noia em diu que sí, que vaig bé.

Em recomanen que comenci per la tercera planta i vagi baixant. Faig cas i pujo amb l’ascensor. Hi ha una gran quantitat de “pop art” i em llegeixo tots els cartells que hi ha al començament de cada sala. Tot m’encanta, m’atrapa, m’apassiona i ho observo com si fos un tresor. Em sento bé, en pau i en connexió amb l’art i amb mi mateix. Vaig experimentant i observo les obres des de tots costats. Una obra feta amb trossos de cotxes em sobta. És curiós com una obra d’art pot captivar-te i transportar-te cap a una experiència sensorial.


Entro en una sala d’experiència. És una sala de llums de colors i miralls. Em recorda moltíssim a la sala de transportació que vaig veure al “Steam Punk Headquarter” d’Oamaru (Nova Zelanda). Si algú hi està interessat té uns vídeos a l’Instagram en el penúltim dia del viatge.
Vaig observant obres.

N’hi ha una de curiosa i de molt gran. És una pilota de bàdminton que està mig desfeta com si hagués caigut al terra i l’haguessin aixafat. Una altra té unes cartells que projecten frases en vertical i que pugen amunt. Les lletres són de color vermell i el fons és blau. Impacta molt quan t’hi apropes, fins i tot m’he marejat una mica.


En una altra sala hi ha una bona quantitat d’obres fetes amb metall i en una altra veig un Tàpies. En una altra veig, amb il·lusió, un Chillida.


Finalment la planta baixa. Per mi, la millor. Deixeu-ho pel final. És la zona de les obres immenses fetes de metall amb unes formes que semblen impossibles. M’aventuro a entrar en totes i a deixar-me portar. A vegades sembla que avances en un laberint. Altres que formes part d’un camí que es recargola per acabar en una sala final on la seva forma et reconforta i t’atrapa com si aconseguissis un premi.


Vaig experimentant amb totes les obres fins que arribo a una altra sala. Aquí veig un tros d’entrevista a l’autor que, tot i el poc que he vist, resulta del tot interessant. Ell valora tota la gent que intervé en el seu art. Tots els que estan des de la creació del metall en els forns fins al que talla la peça, la recargola o la solda. Tots formen part del seu art i tots són creadors d’aquest art. Sense ells no hi hauria les seves obres. A més, ell prové de la classe obrera dels forns d’acer.

Surto del museu. En sortir sento una música de festa. Pujo les escales i em trobo un músic. Té feta tota una parada amb tubs pintats de color negre i fa música picant el que sembla una bateria electrònica. El més curiós és que toca fent servir unes soles de xancles. Sí, sí, d’unes xancles. El felicito i li dono una moneda.


Baixo cap al riu i veig l’obra de les esferes d’acer. Un senyor que va amb un grup em demana que els faci una foto. Poc després passo per l’escultura d’una aranya. Era la que faltava per veure.

Quan soc al passeig que envolta el riu poso el navegador la direcció d’un local on toquen música en viu: Jazz. Començo a tenir problemes de bateria. Veig una mica apartat un grup de noies xineses que parlen amb un senyor. Hi ha pintures pel terra i tot es brut de guix i colors. L’home em convida a fer una obra d’art i responc que a mi, les arts, no se’m donen bé. Ens acomiadem cordialment. Quan he fet unes passes torno i pregunto que haig de fer. El senyor es guanya així la vida i té uns motllos amb els que fer una escultura del gos de flors. Mentrestant les noies xineses pinten els seus. Parlo amb l’home i m’explica el procediment. Acordem que amb l’explicació n’hi ha prou. Em comenta que les noies xineses han anat a ell perquè un Instagram xinès parla d’ell. Li explico que jo tinc un Instagram, però em diu que no el gravi ni li faci fotos. Li donc les gràcies, un euro, ens acomiadem i el felicito.


Segueixo caminant cap al concert. Camino sense mirar al davant enviant els vídeos del Guggenheim. La gent es va apartant. La bateria del mòbil baixa moltíssim.

Arribo al centre. Quedo meravellat pels edificis que hi ha. Però molt. Superen, per mi, als que tenim a Barcelona. Vaig seguint el navegador. Començo a necessitar anar al lavabo i hauria de menjar una mica abans del concert. Paro en un local de “pintxos”. El cambrer és bon noi i m’explica on puc comprar una bateria externa pel mòbil. Em menjo tres “pintxos” i no perdo temps.

Vaig a la botiga. Allà demano assessorament a una noia. Sembla que li faci nosa parlar amb mi, però m’ajuda i em dona la bateria i el cable que necessito. La connecto i me’n vaig. Quan porto caminant un minut m’adono que, havent deixat les caixes buides per llençar, m’he descuidat d’agafar un dels cables. Torno enrere i ho demano a una altra dependenta. Aquesta és més atenta i es preocupa. Arriba l’altra, parlen, i em dona el cable que el tenia guardat. Dono les gràcies i me’n vaig quasi sense resposta.

Perfecte, problema solucionat. Vaig al local del concert. Arribo mitja hora tard, però em diuen que queda temps per endavant. Pago, m’assec i em deixo portar. El jazz té molts estils i aquest m’ha agradat. Tenia aquells ritmes trencats i molt experimental, sobretot en quant a percussió. Pràcticament he quedat embadalit veient el que toca la bateria i el temps ha perdut qualsevol mesura. Ben assegut i envoltat d’un públic respectuós he gaudit d’una bona experiència. Ara feia moltíssim que no estava en un concert.


Surto del local i tinc clar que me’n vaig a l’hotel. Espero un taxi. Per fi n’apareix un però no s’atura. Un noi que passeja un gos em diu que més endavant hi ha una parada i que allà sí que s’aturarà. Dono les gràcies. En un parell de minuts sóc dins un taxi cap a l’hotel.