Em plantejo anar al mirador d’Artxanda. Segons el maps si agafo el metro, després amb un funicular arribo a dalt. Gràcies a l’ajuda ciutadana arribo a l’estació del funicular. Els considero divertits perquè és molt xulo quan les vies es bifurquen i els vagons passen un al costat de l’altre per després seguir amb una sola via. A dalt de tot quedo admirat de les vistes. Veus la ciutat de Bilbao però també el riu i les muntanyes verdes que l’envolten. Més endavant la imatge del riu, el Guggenheim i la torre Iberdrola és imponent i encisadora. Considero que és un dels millors miradors que he vist a la vida.

Llegint un cartell veig que hi ha un trajecte a fer fins el mirador de San Roque i decideixo fer-lo. Mentre camino unes tanques semblen tallar el camí. Decideixo donar la volta i veure si hi ha un altre pas. Dono una volta enorme i passo per un parc on la gent fa pícnic. Segueixo una carretera fins aconsegueixo un cartell que em dirigeix cap el mirador de San Roque. Zona de resistència quan la guerra civil i un lloc on fan una festa a l’any la gent dels voltants. Finalment resulta ser un edifici, possible ermita, amb unes vistes discretes de vegetació i part de la pista d’aterratge de l’aeroport.

Quan torno enrere penso que potser m’he equivocat i m’he deixat alguna cosa. Pregunto a una parella basca i em diuen que sí, que està molt descuidat. Segueixo caminant fins al cartell del principi. De tornada segueixo un altre camí i m’adono que en el punt tancat hi havia un pas alternatiu al costat i que he donat una volta del tot innecessària. Com que hi estic acostumat no li dono importància. Quan arribo al cartell veig que m’he deixat una escultura i després, quan agafo el tramvia per baixar, que podia agafar un mapa.

Una vegada a baix em dirigeixo cap al riu. Des d’allà veig el Guggenheim ple de formiguetes que l’envolten vestides de blaugrana. M’apropo al centre i es respira l’ambient festiu.
Quan sóc al Guggenheim estic envoltat de samarretes del Barça. Hi ha qui canta, qui passeja i qui fa temps. A mesura que avanço m’apropo al Parque de Doña Casilda, zona destinada a l’afició barcelonista. Són les tres del migdia i l’ambient és total. Tots canten, salten i ballen plens d’eufòria. La plaça és plena a vessar.

És hora de dinar. Entro en un centre comercial que està massa a prop. Pujo per les escales cap a on hi ha els restaurants de menjar ràpid. Entrepans i hamburgueses principalment plens de gent esperant. Mentre faig cua observo que no hi ha ni una taula lliure. Quan porto un parell de minuts me’n vaig cap a fora.

Camino cap a la Torre Iberdrola per si la puc visitar. Però està tancada. Em vaig allunyant de la zona i travesso el riu. M’aparto bastant fins que veig un restaurant. És de pintxos i em demano un bon assortit. Mentrestant al restaurant tenen dos televisors. En un posen les motos GP i en l’altre la Fórmula 1. Quan acabo de menjar m’espero tres minuts fins que la primera ronda de qualificació de la Fórmula 1 s’acaba.

Poso el navegador. El camp està a uns vint minuts. Arribaré per allà les 17:00h. Em creuo amb una paradeta de gelats i me’n compro un. Demano la mida mitjana. El noi que em serveix agafa un cullerot i em dona una gran bola de gelat en un cucurutxo. No puc aguantar el riure i em diu que si el mitjà és aquest que m’imagini com és el gran. Pregunto si accepten propines i em diu que sí. Els dono un euro que m’ha donat de canvi. M’assec en un banc i me’l menjo amb calma. Gràcies a una cullereta vaig resseguint el gelat que va regalimant. Està molt bo, però menjar-lo així és una animalada. Una vegada acabat segueixo caminant.

A partir d’aquí no cal més navegador. Només haig d’anar seguint a tothom. Poc a poc vaig veient la façana del camp de futbol.

Finalment arribo a San Mamés i la meva expectació comença a créixer. El caos és total. Cadascú se’n va a les seves portes. A mi em corresponen les 16-14-15 segons l’entrada. Ens separen homes i dones i revisen que no portem res un de seguretat. Una dona per les noies i un homes per els nois. La veritat és que tinc algun dubte de si l’entrada que he comprat és de veritat perquè la he comprada de revenda en una web que ho fa i és legal. Quan el codi QR obre la porta m’adono que per fi sóc dins. No cal patir.

Només entrar m’apropo al camp. És la primera vegada que entro en un camp de futbol. Mai hi havia estat i m’adono que es veu molt bé des d’on estic. La gent va passant al voltant meu i tothom va buscant el seu seient. Jo busco el meu bloc, baixo fins la meva fila i passo entre la gent que està asseguda fins al meu número de butaca. Confirmo que soc al lloc correcte amb l’home que tinc al costat.

Les reaccions de la gent no em deixen indiferent. Quan surten les jugadores franceses tothom xiula i quan surten les catalanes tothom aplaudeix. L’afició blaugrana supera per molt l’assistència de la de l’Olimpique du Lyon. Acabat l’escalfament comença la cerimònia d’inauguració del partit. Fan servir unes màquines d’aquelles que treuen flames i, tot i que estic al mig, des d’on sóc noto la cremor. Quan acaben. Surten les jugadores, tothom aplaudeix i es preparen per jugar. Em poso les ulleres de sol perquè el sol ens cau de ple. M’he tret el jersei i noto la samarreta suada.

El partit avança. A cada possible falta l’estadi en ple exigeix una sanció i s’aplaudeix quan una defensa talla un atac enemic. El crit és total quan hi ha un possible penal. Quan hi ha una possible jugada de gol la gent es va aixecant fent-me aixecar-me. Em deixo portar per l’eufòria i aplaudeixo les bones jugades, exigeixo les faltes i premio les bones aturades. Em transformo amb un espectador que s’alça emotivament amb la seva afició.

El partit està sense gols i arribem a la mitja part. A la següent correspon més a prop la porteria blaugrana. La segona part comença. Hi ha diferents jugades que són de perill però es solucionen amb destresa i, quan menys ens ho esperem, amb una bona jugada marquem un gol. El camp sencer salta i crida ple d’eufòria, la copa s’apropa però queda molt de temps.
Les jugadores franceses intenten a la desesperada empatar el partit, però no ho aconsegueixen. Poc a poc passen els minuts i vaig mirant a la pantalla gegant quant falta. Quan ens apropem al final en una bona jugada d’atac marquem el gol que garanteix el campionat. Veiem com totes les jugadores, entrenadors i equip surten corrents a celebrar-ho. Tant les que estan al camp com les que estan a la banqueta. Seran campiones i ho saben.

L’àrbitre xiula el final del partit. Les jugadores del barça s’apropen a l’afició i comparteixen les celebracions mentre preparen el podi i el passadís per entregar la copa. Mentrestant la música sona i la gent canta i balla. Quan està tot a punt primer donen les medalles a les jugadores vençudes. L’afició blaugrana les ha aplaudit i això ha sigut molt maco, fins i tot quan s’han apropat a la seva afició molts barcelonistes hem mostrat el nostre respecte aplaudint. Després han anat donant les medalles a les jugadores del Barça i quan passaven per davant de la copa li donaven un petó. Finalment L’Alexia Putellas, com a capitana, ha agafat la copa i l’ha alçat junt amb les seves companyes. Un munt de papers daurats han volat damunt seu.

M’he esperat a que passessin per on estava jo. Perdoneu que no hagi fet foto perquè m’he preocupat de fer un vídeo però podeu gaudir de tot a l’Instagram (@alexandreviatja). La festa segueix, molta gent canta i balla al so de la música. Poc a poc es va buidant l’estadi, però molts es queden més estona. Sembla que la celebració no s’acabaria mai. Recullo les meves coses i me’n vaig. L’experiència ha sigut total.

 

Camino entre gent i gent. Passo per la plaça Doña Casilda. Una quanta gent escolta la música i celebra la copa guanyada. Avui no només hem aconseguit una copa. Hem aconseguit un rècord. S’ha aconseguit per primera vegada en un partit de la UEFA femenina una assistència de 50.827 persones. Avui s’ha donat un gran pas per la igualtat de l’esport femení.

Camino cap al centre i em situo. Trobo fàcil la parada de metro. Vaig a la residència. Necessito un descans i menjar, alhora tinc molta feina amb el blog. Em sembla que avui no sortiré.