Avui faré la segona etapa de la West Highlands Way, de Drymen a Rowardennan.  Em llevo abans de les set i quan estic llest baixo a recepció. Perfecte, un taxi agafarà el meu equipatge a les 8:00h. El que està avui a recepció són tot facilitats i, fins i tot, em diu que la meva estança inclou l’esmorzar. Com que tinc temps aprofito i m’atipo. A les vuit apareix el taxi. Una vegada entregat l’equipatge enllesteixo quatre coses i començo a caminar. Pregunto a una noia de l’hotel si sap per on comença el camí, però em respon no gaire convençuda. Sort que no li faig cas perquè em creuo amb un altre que porta una motxilla ben gran. Pregunto pel camí i em diu que sí que cap a on ell va. Uns centenars de metres més endavant comença el trajecte.

Només començar els arbres m’envolten i el camí passa entre ells. Aquests trossos m’encanten perquè et sents com engolit per les branques, però benvingut alhora. Després el trajecte es va aclarint i passem per trossos amb poca vegetació. Més tard entrem en un parc natural en el que estan talant arbres i on es poden veure troncs tallats de manera sostenible. Poc a poc va apareixent el llac Lommond que és a on ens dirigim.


Passem a una zona sense boscos. Només camps o, més aviat, zones de pasturatge. El marró predomina en les seves diferents tonalitats i començo a veure un camí que puja amunt cap a la muntanya del davant. Començo a pensar que hauré de passar per allà. El camí va pujant. Hi ha trossos enfangats i altres que l’aigua baixa camí avall. El camí segueix amunt i amunt. Es fa difícil, però arribo a dalt.


Des d’allà observo el llac, les muntanyes i com el camí baixa. Tot és molt bonic i el llac és impressionant. La baixada és de pedra. Tal com una escala feta expressament. No m’estranyaria que ho sigui. Com que fa una mica de sol trobem gent que ha sortit a donar una volta pel parc natural que venen en sentit contrari. Vaig saludant a tothom. A baix de tot hi ha el pàrquing.


Paro a Balmaha, en una cafeteria. És peculiar. A les portes per agafador hi ha mànecs de cafetera i tot de coses curioses. La veritat és que ara no ho recordo gaire, però era bonic. Prenc un colacao (hot chocolate), menjo una barreta de cereals i una poma que portava d’ahir. En uns minuts segueixo el camí.

Ara l’objectiu és Rowardennan, on dormo, i per arribar-hi passem vorejant el llac Lochmonn. El camí va entrant en el bosc. Moltes vegades tinc el llac a un costat i la carretera a l’altre. Tot i així el camí és espectacular. Ens endinsem pel bosc i anem caminant. En el trajecte he conegut un noi anglès molt jove quan estava menjant una mica. És el de la motxilla gran de Drymen. M’explica que dormirà en una tenda de campanya. Parlem de quatre coses. Més tard em passa al davant, però m’està bé perquè així vaig veient per on passa. Més tard em trobo amb un noi espanyol que vaig conèixer ahir. M’explica que també dorm en tenda de campanya i que aquesta nit dormia tant que no s’ha adonat que una piqueta havia saltat i s’ha mullat tot el que tenia a dins. És un bon noi i camina un munt d’hores. Pensa dormir en una cabana lliure.


El camí segueix i segueix, i s’endinsa. La molsa. El color verd, les branques seques i buides. És com un conte de fades. De tant en tant passo per un riu. En un punt del camí veig un gran arbre d’una gran bellesa. És ben bé al mig. Segueixo caminant.

El camí passa entre els arbres fins que hi ha un tros de camí que és carretera. Quan veig un gran edifici llegeixo “Rowardennan Hotel”. He arribat.

Després de dutxar-me i preparar-me a l’habitació vaig a menjar alguna cosa al pub de l’hotel. Just allà l’espanyol ha parat a menjar una mica i es prepara el focus i la motxilla. Té previst caminar de nit. L’animo i ens acomiadem. Faig un bon dinar.