Ahir vam tenir la primera experiència amb les aurores boreals. Vam sortir de l’habitació aproximadament a les 23:30 hores. Hi havia al cel el que semblava un núvol de color verd quasi imperceptible, però posant la càmera en mode nit el resultat és sorprenent.

Tenim molt de temps i puc dormir les hores tot i anar a dormir tard per l’esperança de veure aurores. Esmorzem molt bé i anem primer de tot al Lava Center. Aquí expliquen tots els fenòmens relacionats amb erupcions de la illa. Primer de tot una noia amb un punter làser ens ha explicat, assenyalant en un plànol, les raons per les quals Islàndia és tant volcànica i la història de les erupcions volcàniques any darrere any.

Seguim passant per un passadís amb els anys i el nom dels volcans i la seva erupció. La següent experiència són unes projeccions en les que en situar-te al davant de la pantalla, movent cos i braços, fas que es moguin les plaques tectòniques i entenguis el procés d’aquest fenomen que genera erupcions.

Un altre passadís té una passarel·la que genera l’efecte d’un terratrèmol i que alhora en una pantalla et va dient el grau de cadascun.

Arribem a una sala amb diferents apartats en els que hi ha lava projectada. Als costats hi ha pantalles que et permeten avançar o retrocedir amb el temps per veure tot el procés d’erupció. Una altra sala amb projeccions, si poses la mà en direcció a uns punts, reps informació dels diferents volcans.

Sortim a l’exterior i pugem a dalt damunt l’edifici. Des d’allà tenim una vista de tot el que ens envolta. Sobretot veient els volcans nevats.

Propera parada un grup de cascades. La primera atrau per la seva magnitud i bellesa. L’aigua cau amb força, però amb tendresa i expulsa un vapor d’aigua al caure damunt les roques. M’hi apropo pel lateral. Cal anar amb molt de compte perquè rellisco jo i després altres. Aquí el gel és molt traïdor si no saps veure quan una taca de gel la confons per una taca d’humitat. Envolto la cascada i segueixo caminant.

El terra és àrid, groguenc i de vegetació molt curta de la mateixa tonalitat. Unes lleugeres cascades deixen descendir aigua amb elegància sense gran enrenou. Després, però, arribo a una altra cascada. Aquesta té molt de potencial i, a més, pots entrar a la zona un cau l’aigua formant un núvol d’aigua polvoritzada.

M’hi apropo anant amb compte, doncs som molts els que volem entrar, però tothom vigila molt de no mullar-se o relliscar. L’interior és un espectacle de fantasia. L’aigua fa una cortina i una roca ens separa d’ella. Mhi estic una bona estona fins que surto ple de gotes d’aigua del cap als peus i les ulleres totes mullades. Aquí, a la sortida, tinc que ajudar a una dona a sortir.

Dono la volta passant pel prat i caminant per damunt les plantes groguenques. Proper destí la cascada de Skógafoss.

Caminem cap a la cascada. Una cascada d’una gran majestuositat. La seva puresa aporta fins a dos arcs de Sant Martí. Un d’ells té principi i final i es pot veure tota la seva esplendor l’altre només és un trosset una mica tímid. M’hi apropo. Aquesta vegada sí que quedo ben xop. Però de dalt a baix. El so de l’aigua et transporta a un món on valores que la terra ens faci aquests regals a la vida. La polvorització de l’aigua genera un gran núvol i quan l’aigua entra en contacte amb el terra un gran ressò. El moment és meravellós, però el més caut és apartar-se.

Queda pujar a la part alta de la cascada. El Manel, un home de l’edat del meu pare, em dona la seva càmera i em demana que faci unes fotos des de dalt. Pujo amb molta cautela, però arribo bé a dalt. Faig les fotos i baixo. No vull fer esperar al grup tot i que la guia m’ha donat temps per pujar.

Dinem i pugem a a l’autocar i baixem a un camí que porta a un far amunt i amunt. A mesura que avancem al nostre voltant ens impressiona el mar i les muntanyes. Seguim fins a unes vistes espectaculars del mar, penya-segats i roques, junt amb el vent. El sol comença a pondre i ens envia els seus rajos de llum per permetre’ns observar aquesta meravella. Baixem en grup i ens ajudem els uns als altres quan cal.

La darrera visita és la platja negra. Una platja d’onades d’alt risc que, a causa d’una tempesta, va perdre gran part de la sorra que tenia i on ara impera el mar enrabiat. La terra negra volcànica dona més respecte.

Amb tranquil·litat ens dirigim a l’hotel. El sol s’acomiada de nosaltres mentre fem el nostre retorn i ens explica que demà tornarem a veure’ns.

En el sopar tinc la Cristina, la guia, al meu costat. Avui ho tenim malament per veure aurores boreals. Estic content amb el grup del viatge. Cada vegada hi ha més bon rotllo i compartim l’experiència.