Després d’un bon esmorzar ric en fruita començo el tercer i últim dia a Tokyo programat. És molt possible que dediqui els últims dies altra vegada a la capital.
Amb tota la il•lusió del món vaig al jardí imperial a passejar però el resultat és que avui està tancat. Penso que és per les olimpíades perquè moltes parts de la ciutat estan en obres.
Envolto el jardí i, com que hi passo a prop, em dirigeixo a l’estació de tren per veure vom s’hi va i com accedeixo. Una vegada feta la visita segueixo caminant. Busco un museu a prop. Hi ha el Museu d’Art Modern. Segueixo caminant envoltant el jardí esquivant corredors incansables. Passo per un pas elevat i per l’altra banda accedeixo al museu. Però altra vegada em trobo en la mateixa situació, està tancat. No és que m’emprenyi però em fot.
Segueixo envoltant el jardí fins que m’adono que gairebé soc al principi, l’edifici de la ràdio de Tokyo fa que me n’adoni. M’he passat els carrers que volia agafar. Faig mitja volta i camino una estona semse rumb. No puc deixar de tenir una sensació que estic perdent el temps.
Finalment arribo a un santuari sintoísta. M’avisen que no puc fer foto. Els devots s’hi apropen, llencen unes monedes, piquen de mans i fan una reverència. Jo agafo la cartera, trec unes monedes, m’hi apropo i les hi llenço. No faig res més. Penso que imitar-los podria considerar-se un acte burlesc. Faig una lleu reverència i me’n vaig. Però no, no puc. Llavors recordo que em van aconsellar que per ser formal cal fer vàries reverències. Miro endavant, faig una segona reverència indetectable i, ara sí, me’n vaig lliure de la divinitat.
A prop hi ha el museu Yasukumi Jinja dedicat als herois caiguts en conflictes bèlics. Hi ha armes i accessoris des de la època imperial fins als conflictes contemporànis. Un recull històric dels conflictes i de com eren les armes i els soldats, els vaixells, avions i canons.
Impressionant els caces de la Segona Guerra Mundial i la locomotora de tren a vapor.
Una curiositat. Es fa molta menció a tot el que va succeïr en la Segona Guerra Mundial. Com van entrar en conflicte i com es van rendir. Però no només això, una vegada explicada aquesta etapa hi ha tota una zona plena de fotos dels caiguts amb el seu nom i rang, suposo i altres documents. El que em dobta és que tota aquesta zona només té explicacions en japonès. Res traduït. Res explicat als altres.
Quan surto del museu sento música de tango. Hi ha un concert en la plaça que hi ha al davant. Escolto un parell de cançons. Avui he perdut molt de temps i penso que no és moment per a això.
Dins la meva llista tenia el Origami Kaikan. Un lloc on hi ha una galeria d’origami, una botiga i un taller que sovint es pot visitar.
Realment és espectacular el que arriben a fer amb un paper. Llàstima però, que quan pujo al taller, una senyora em senyala un cartell en el que diu que avui està tancat. No els podré veure treballant.
Tinc gana. Baixo el carrer uns quants establiments i veig un restaurant xinès. Cal baixar unes escales. M’asseuen en una taula i una bromera de fum de tabac m’impregna i se’m fica al nas. “No fumador”, demano. Em canvien la taula dues taules més enllà. Entre el fumador i un altre. M’enfado una mica però no li vull donar importància. Observo que la taula està coberta d’un plàstic transparent que grogueja. Demano un bon plat d’arròs que resulta ser una mica picant. Com que per veure m’han servit tè, demano aigua. Com a altres llocs la posen de l’aixeta. Quan m’acabo el plat em disposo a fer la volta de la tarda.
Tot i la poca sort que he tingut. Només passejar pels carrers m’aporta una gran experiència doncs és així com veig l’autèntic Japó.