Em llevo ben d’hora, esmorzo, em preparo i prenc un Ibuprofeno perquè em fa mal un bessó després de la caminada per Tokyo. Pel carrer veig com tots els alumnes que van a classe surten tots junts amb les seves bicicletes. Potser han d’anar a un poble proper.

Vaig cap a Takijiri-oji. En el trajecte m’assec al costat d’una noia i comencem a parlar. Em dona molta informació i parlem de mi, del viatge, de Barcelona. Aquelles coses que es donen quan dues persones amb ganes de viatjar estableixen una conversa. Quan som a Takijiri-oji m’adono que és guia d’un grupet d’anglesos d’avançada edat. Llavors veig que m’ho havia intentat explicar però, com moltes altres vegades, no ho he agafat.

Només arribar el Sr. Tsuyoshi em recull l’equipatge per deixar-lo al proper hotel. Entre els dos repassem els hotels a on estaré per confirmar-ho. Ell llegeix una taula de fusta en la que ho té tor apuntat en japonès. Amb un cordill la lliga a la bossa.

Com que demà serà una jornada molt llarga penso que puc necessitar una llum i és aquí l’unic lloc on la puc comprar. Amb la llum a la bossa, compro dues aigües per omplir la cantimplora i ja sóc a punt.

Segueixo una parella extrangera que passa per un porta sagrada de fusta japonesa. Quan l’atravesso veig que estem envoltant una mena de capella i que no és el principi del Kumano Kodo. Fent broma amb la parella veiem on comença el camí. Ens han comentat que avui necessitarem set hores per acabar.

De seguida el camí es converteix en un trencacames. Escales i escales que pugen amunt. De pedra, de fusta i d’arrels. Una darrera l’altre. Començo a suar i penso que aquesta és la raó per la qual consideren tantes hores per cada jornada. A mesura que avanço planyo els altres perquè la majoria van amb motxilles molt grans i pesades. Passada una hora això canvia i és més planer.

En el trajecte vaig avançant grupets que van junts. Molts son grans i saluden amb un “hi”.

El trajecte passa per boscos impressionants i pobles. Hi ha vistes molt boniques i em sento en un altre Japó.

M’adono que potser vaig massa depressa i que haig de viure més el camí. Però no ho puc evitar. A més, em despisto dues vegades i no he segellat correctament la meva credencial. En una d’elles havia de repondre l’aigua i faig molt de tros sense per l’error. Vaig massa fort i hi penso. M’enfado pels errors dels segells amb mi mateix. No amb mala llet sinó amb replantejar-ho tot.

Miro bé el mapa que m’han donat. És molt senzill i és molt difícil equivocar-se. A diferència del “camino” aquest té senyalitzacions per tot arreu. Consta cada punt i cada parada, i a més hi ha unes pedres amb un número correlatiu de tant en tant. L’eficàcia en organització japonessa és impressionant altra vegada.

“Pren-t’ho amb calma, Àlex”, em vaig dient. Sí, haig de prendre-m’ho amb calma. Gaudir del camí i de la natura. Diuen que el “camino” et canvia la vida. I tal com explico a l’apartat “presentació” en part és així. Penso ara, que potser el camí japonès el que et canvia, és la ment.

A mesura que veig que arribo a Chikatsuyu m’adono que estaré menys de set hores, unes cinc. Això em tranquilitza perquè demà la jornada està considerada de nou a dotze hores i tinc previst fer-la tota i caminant. Considero doncs que demà necessitaré vuit hores per completar el Kumano Kodo i ser pelegrí dual. Una vegada aconseguit sé que m’ho prendré tot amb més calma.

Pel camí coincideixo amb un home vestit amb una roba tradicional. Parlem una mica del “Camino de Santiago” perquè el va fer des de Sòria. Resulta que és un altre guia.

A les 13:00 hores dino en un àrea de descans que està a la carretera i a prop del camí. M’assec en una taula i obro la carmanyola de l’hotel anomenada “lunch box”. Tot bastant bo. Molt d’arròs. Hi ha tres triangles que el combinen amb altres coses que no sé que són.

Havent dinat veig que només falta un quilòmetre. Si veig que accelero el pas paro, respiro a fons, i intento anar més lent. Altra vegada paro, respiro a fons, i segueixo. No he comès cap més error. He fet tots els segells que quedaven i he seguit el mapa minuciosament. Pas a pas i sense presses.

Finalment arribo a Chikatsuyu.

Em dirigeixo a l’hotel. És una casa molt ben cuidada, amb un jardí impresionant i una zona coberta amb una taula i bancs. Truco al timbre però ningú respon. M’assec al banc que hi ha al costat de la porta. No importa no hi ha pressa. Potser no m’esperen tant d’hora. Només son les 14:00 hores. Faig una volta pel jardí i és llavors quan m’adono que a l’entrada hi ha un cartell. “Aviseu al sr. Matsumoto que viu a la casa blanca”. Quan acabo de llegir-ho el Sr. Matsumoto ve cap a mi. Ens saludem i m’acompanya a la porta. El primer que em diu és que puc agafar la bicicleta i m’assenyala que està en un costat arraconada a resguard.

Entrem a la casa. Primer de tot m’haig de treure les botes i em dona unes sabatilles. Només entrar quedo bocabadat. M’ensenya el bany i com va la rentadora perquè li demano. Hi ha cuina i menjador. M’ensenya on dormo. Haig d’entrar descalç. És típic japonès i dormiré al terra. Finalment m’explica que em portaran el sopar i a on i a quina hora és l’esmorzar. I que quan esmorzi em donaran la carmanyola del dinar.

Uns minuts més tard sona el timbre. El senyor Matsumoto em regala dues mandarines típiques japoneses, segons ell. Li agraeixo i ens acomiadem.

Hauré d’anar més amb compte quan sigui en una altra casa. Amb unes ganes terribles de dutxar-me després de la suada d’avui. Quan entro al bany veig que tinc una finestra totalment oberta i jo sense res a sobre. Per sort la finestra dona al jardí i no hi ha ningú. Baixo la persiana i em dutxo en la seva zona mentres qui ho vulgui té una banyera.

Faig una volta per la casa. Hi ha sabatilles per entrar. Sabatilles per anar al lavabo i sabatilles per sortir al jardí.

A quarts de cinc em porten el sopar.