El ferry surt a les 7:00 i haig d’agafar l’autobús a Å a les 6:30 hores. M’acomiado del poble en plena foscor envoltat de llum i el so de l’aigua. Sóc al pàrquing bastant abans i començo a tenir problemes amb l’aplicació del transport. Quan estic a punt d’entrar dos nois em demanen si puc pagar el seu viatge i ells m’ho donen en diners. Volen guardar el saldo de les targetes tant com poden. Els dic que sí i em donen diners de més amb un bitllet. No cal canvi, em diu.

Arribem al port del ferry. La part davantera del vaixell està alçada i entren a dins camions, furgonetes i cotxes. Mai ho havia vist abans. Per mi és una experiència nova i emocionant. M’encanta veure com hi caben aquests monstres de camions a dins i totes les llums enceses. A més, passes entre aquesta zona caminant entremig de tot i això ho fa més interessant.

Pujo a dalt i busco un lloc per mi. Vaig a la part frontal tot i que al principi em semblava al revés. Quan està tot dins es tanca l’entrada i el vaixell té la forma normal de navegar. Quan hem començat obren la cafeteria. Decideixo esmorzar i bé. Compro un altre entrepà semblant al d’ahir però quadrat. Resulta, però, bastant feixuc de mastegar. Per alleugerir-ho vaig fent glops de suc de taronja. Finalment me l’acabo del tot. El lloc que tinc és interessant i puc veure el mar, la terra enllà on anem, els ocells i quan falta poc per arribar un grup de illes que estan a prop de Bodo, parada final.

Mentre viatjo m’adono que és possible que no hagi pagat els bitllets des de Å perquè rebo un missatge que la compra no s’ha acabat. Intento no donar-hi importància doncs tot es fruit de la meva ignorància. Penso però, que haurien de fer més fàcil pels que som de fora la compra dels transports. De la mateixa manera el ferry no sé si és gratuït o no. Ahir la conductora em va dir que es pagava al vaixell, avui els nois em diuen que és gratuït. Jo m’he assegut però com qualsevol altre, no he pagat res.

Arribem a Bodo. Ahir vaig reservar hotel. Miro el navegador i em diu que estic a uns quinze minuts caminant. Aquí, com a tot a Noruega, està tot a prop. Amb algun descuit arribo a l’hotel. Em diuen que puc pujar a l’habitació. Què bé, podré deixar-ho tot, sentir-me com a casa i a voltar.

Decideixo visitar primer el museu de l’aviació. Segons comentaris del llibre guia promet i molt. Quinze minuts caminant. Com tot. Arribo al museu. Primer visito la part d’aviació civil. Allà explica l’evolució de l’aviació des dels globus als avions i el seu ús per utilitats científiques. La primera dona noruega capità de vol i la importància del seu lideratge. Una causa que recolzo del tot. I els primers inventors d’aparells que volen.

De tant en tant pots veure un motor per dins o l’interior d’un avió. Tant els comercials com els que s’han anat inventant. En l’apartat de paracaigudisme i ala delta, veig un altre símil amb el “superman”. Es tracta d’aquells vestits de paracaigudisme que tenen ales. Expliquen que el que ho va inventar es volia sentir com el superheroi volant a més de 200 Km/h. Déu n’hi do.

Després de caminar sota tots aquests avions vaig a la zona d’aviació militar. Aquí sento una certa contradicció. Tot això és molt interessant i ens agrada molt però no deixa de ser autodestrucció. Les guerres són això i res més que això. Tot i així veure aquests avions ens apassiona.

Veig les bombes que queien als edificis. Veig els grans avions bombarders i els caces. Multitud d’explicacions de missions realitzades per avions d’atac. Metralladores i míssils. Els primers avions de guerra i els últims més sofisticats. Un munt de mostres de tot el que em inventat per governar en l’aire.

Acabada la visita vaig a un edifici que hi ha al costat. Allà hi posa escola d’aviació. Hi entro. Hi ha tres simuladors. T’ensenyen a pilotar i després pilotes tu. No és car i interessant. Però decideixo que no ho faig. És gairebé una hora d’activitat i tinc gana i estic cansat. Dic que no i me’n vaig. Camino cap al centre. Els primers deu minuts penso que potser podia haver-ho intentat. Uns minuts després deixo de pensar-hi.

Vaig passejant pel poble. És bastant tranquil. Cases per aquí, per allà. Boniques i acollidores. Amb les bicicletes al costat de la porta i un bon cotxe al davant. Quan arribo al centre és més actiu. La gent passeja i jo busco un lloc per dinar. Veig una cerveseria restaurant i decideixo entrar-hi. Em demano una hamburguesa i m’assec en una taula. M’espero bastant. Quan fa una estona la cambrera em diu que falta poc. Un plat de fusta reposa davant meu. L’hamburguesa resulta ser com les dels anuncis. Allò dels cinc pisos. És ben cert. En canvi el pa és d’un diàmetre no molt reduït, però tampoc molt gran. Al mig un pal de fusta ajuda a que no caigui tot. Al seu costat patates fregides amb formatge rallat i una porció de salsa de ketchup. Molt bo tot.

El dinar em refà les forces i m’endinso en el port del poble. Camino entre vaixells fins que arribo on hi ha els velers i les barques. Passejo per tot el port fins al final. Des d’allà puc veure tot el poble. No té gairebé res d’interessant però alhora és encantador des d’aquí. Començo a cansar-me i vaig encaminant cap a l’hotel. Passo altra vegada per barris de cases. En les que no t’ho pensaries dues vegades a viure-hi.

Quan arribo a l’hotel m’adono que és més d’hora que esperava. La veritat és que començo a sentir que això s’acaba i que tinc ganes d’estar a casa. El meu llit, el meu estudi i escriure. Normalment quan s’acaba un viatge tinc aquesta sensació de tornar a la normalitat. I refer la il·lusió d’un altre viatge més endavant.