Em llevo de bon matí, deixo la clau a la bústia i surto als carrers de Wellington. Primer objectiu: trobar una casella per la maleta i la motxilla. Vaig a l’estació de tren. Allà pregunto a una noia i busca per internet. Em recomana un lloc que està a prop. Em lloguen la casella i agafo la bossa petita per portar el wifi portàtil.
Següent objectiu: No arribar tard al Weta experience. Passejo pel port una estona i m’aturo uns minuts a escoltar un grupet de nois molt joves que tocaven jazz fins que es fa tard. Vaig a una zona on hi ha un mercat, al costat un pàrquing. Em dirigeixo al carrer. Pregunto a un noi i una noia on puc agafar un taxi. Em diu que allà mateix. Un taxi aparca. Arribaré a temps.
El trajecte es fa llarg i el taxista no para de preguntar-me quants diners guanyo, quin sou tinc. Li explico que no es pensi que nosaltres som rics i no faig gaire cas del que em diu. Aprofita per entrar a la botiga de la Weta Experience i no el veig més.
Tal com demanen arribo uns quinze minuts abans a recepció. Aquí podem gravar i fer fotos. Hi ha una bona selecció d’armadures i un munt de figuretes fetes a mà. Fan una feina excel·lent.
A partir d’aquí no podem utilitzar cap mòbil ni càmara. Comencem veient com fan les màscares. És un procés llarg amb diferents etapes. El primer és una base de silicona que llencen al damunt de qui fa de mostra. Després van fent retocs i canvis de materials.
En una altra secció veiem les diferents malles que porten les armadures. Algunes són sintètiques, però d’altres són de metall i pesen molt. El resultat, com sempre, és excel·lent.
Seguim amb un gran assortit d’espases. La seva qualitat és al·lucinant. Ells van forjar a mà totes les espases de les pel·lícules que han fet. Des de “Les cròniques de Narnia” a “El Hobbit” o “El Senyor dels Anells”. En una finestra veus el taller on les fan. Avui, però, no hi són. Realment aquestes espases són de fantasia. Al costat, una mostra de robots i armadures de ciència ficció de diferents pel·lícules.
La visita segueix fins que veiem com fer ninots amb paper de plata. Ho recomano com a activitat. Es tracta de donar forma i d’enganxar trossos els uns amb els altres amb cola de pistola. Allà mateix pots fer-te unes fotos amb el vestit del Gandalf o amb una armadura de ciència-ficció. Faig dues de cada.
En sortir les demano imprimir. La veritat és que no he connectat amb la guia des del principi i demano les fotos a ella. Em faig una mica de “lio” i demano que m’ajudi. Acabem, imprimeix i m’ho dona en la carpeta. Quan he arribat a l’hotel les he mirat amb il·lusió i m’adono que n’ha repetida una d’igual. Tothom es pot equivocar i es poden trobar solucions. Però aquesta noia ho ha vist i no ha comentat res. Decebedor i emprenyador alhora. La foto de Gandalf que no tinc era molt bona.
Vaig a l’estació del tren. Següents objectius: Saber com va l’autocar de l’aeroport i comprar un cable USB per carregar el mòbil. El meu cable no és USB. El carregador és diferent. Explico al taxista el problema i em diu que em ven el seu, que avui és diumenge i no sap què recomanar-me. Mirem la connexió però és la mateixa que tinc. Em diu que vagi a la botiga de l’estació per si tinc sort o que vagi per un carrer.
Vaig a la botiga. Allà un noi que hi treballa m’ajuda i em busca si té el cable que necessito. Tenen un bon assortit però no sé quin és el meu. Me’l dona, l’obrim i va perfecte.
Com que arribaré a Takaka molt tard, no sé si tindré temps per comprar menjar. Aprofito per comprar aquí a base de coses instantànies i pa de bossa. Després vaig al punt d’informació de l’estació i pregunto per la llançadora que va a l’aeroport. Un cada quinze minuts, vint minuts de trajecte.
Vaig on tinc la bossa i hi deixo la compra. Camino pel centre. Següent objectiu: Voltaren. Se m’acaben les pastilles i voldria un altre pot de crema. Demà començo la Heaphy Track. La caminada de cinc dies. Poso el navegador i arribo a un centre comercial. És com un supermercat però amb tot de coses de farmàcia, cosmètica, dietètica i altres. Aconsegueixo trobar el Voltaren però la crema no la veig. Pregunto però i em diuen que vagi a l’altre mostrador. Vaig a l’altre mostrador i em diuen que vagi a un altre lloc. Pago les pastilles i me’n vaig.
Em queden un parell d’hores i vaig al Museu Nacional. L’entrada és gratuïta. Primer de tot veig els animals de Nova Zelanda dissecats. Sobretot el Kiwi. És un ocell una mica rodó i amb un bec llarg. No vola perquè no tenia depredadors. Després expliquen espècies que van arribar amb els europeus i com van trencar l’ecosistema. A la mateixa planta hi ha un record als soldats nova zelandesos que van morir a “Gallipoli”. Una zona de la Primera Guerra Mundial on va haver-hi batalles de trinxera. Va ser una autèntica massacre. Ho trobo molt interessant perquè de molt jove vaig veure una pel·lícula que es diu “Gallipoli” i que em va marcar. L’horror d’aquelles batalles és demolidor. En aquesta exposició hi ha figures gegants fetes pels “Weta Workshop”. Són espectaculars i estan perfectament fetes. Semblen ben bé vius.
Segueixo veient quadres de coses maoris o de quan van arribar els europeus. Una part d’art contemporani i pujo a dalt on tens un mirador. Miro el rellotge i considero que és moment d’anar a l’aeroport.
Vaig a buscar el meu equipatge. Carrego amb tot i agafo l’autocar que surt just quan jo arribo. En vint minuts som a l’aeroport. Intento entendre com funciona aquest aeroport però no ho agafo. Pregunto a una treballadora que es preocupa per mi. Fa una trucada i m’explica que haig d’anar directament a la porta d’embarcament. Ni controls, ni raigs X ni res de res.
Aprofito per posar la compra a la motxilla i em dirigeixo a la porta corresponent. Allà ens esperem. Faig el Check in i el pilot em diu que sí, que vaig amb ell. Pesa les meves bosses (És molt important el pes per equilibrar l’avió) i només sortir a fora fa un vent molt fort. Una avioneta per unes 7 persones ens espera. Obre la porta i em fa seure en un lloc determinat. Després posarà les bosses.
El vent fa fort, i pensar que ens hem d’enlairar fa respecte. És ben cert. L’enlairament és molt mogut però anem ascendint. L’avió va de dreta a esquerra i el pilot ens va preguntant si estem bé. Tots portem uns auriculars per protegir les orelles i des d’ells el podem sentir.
Cap al final començo a marejar-me una mica però en una hora arribem a l’aeroport de Takaka.
Allà tinc reservada un transport cap a l’hotel. El mateix pilot m’hi porta. Quan arrribo m’adono que és l’hotel més luxós de tot el viatge. Tinc habitació i saló amb sofàs. Cuina i taula. De tot.
Demà em recollirà per allà les 10:00. Hauré de decidir si compro més menjar i hauré d’acabar de preparar la motxilla pels cinc dies. Estaré en cabanyes amb lliteres sense llum ni dutxes. Per suplir aquesta mancança he comprat uns panells solars per carregar mòbil i el wifi pocket. La meva intenció és que tingueu informació en directe.