Brown Hut – Perry Saddle Hut
Vam quedar amb el pilot i xòfer que passarien a buscar-me a les 10:00. Em llevo d’hora i el primer que faig és fer la bossa. M’adono que m’he ben equivocat. No vinc ben preparat. La segona bossa que porto no està ben preparada. Penso que potser es pot trencar.
Vaig a comprar aigua i alguna cosa més per menjar. Compro aigua, sopes instantànies i uns plàtans. Arribo a l’hotel. El que em proposo és ben bé de boig, però tiraré endavant passi el que passi. Així i tot no les tinc totes.
La furgoneta arriba tard. Em diu que si vull deixar alguna cosa ells se n’encarreguen. Anem a recollir dues noies a l’aeroport i deixo una bossa d’arròs instantani que pesa massa. A l’hotel em guarden l’equipatge que em sobra i decideixo, al darrer moment, deixar la faixa perquè pesa. Després penso moltíssim que l’hauria d’haver agafat. Moltíssim.
Arribem al principi del Heaphy Track. Allà decideixo canviar quatre coses de lloc a la motxilla. Trec el sac de dormir i el porto a fora agafat amb les cintes. El deixo embolicat amb una bossa de la brossa. Que no es mulli. Això em permet tenir la bossa del menjar una mica més buida.
De veritat que el que faig és de bojos però estic convençut de com ho haig de fer. La segona bossa és una d’aquelles de roba dolenta que té uns cordills per agafar-la i te la pots penjar a l’esquena. Passo una corda per el braç esquerre i després passo l’altre pel braç dret. Estiro perquè quedi a una alçada que pugui caminar. Després poso la motxilla de caminar a l’esquena. Sembla estable. Primer problema resolt.
La veritat és que veure’m genera sensació. Estic una mica còmic però tiro endavant. El que més em preocupa és que es trenqui la bossa de roba. Seria un problema molt gran. Tot col·locat i em poso a caminar. Només començar un camí se t’emporta i anem caminant. Un cartell et diu que el “Peggy Suddle Hut” està a cinc hores. És el meu destí. És la cabanya on dormiré avui.
El camí és tot pujada, però moderada. El bosc se t’emporta i de tant en tant l’aigua travessa el camí des d’una cascada. Les pedres, la molsa, la llum i els ocells t’acompanyen. És cert però que donada la dificultat i la poca preparació del meu equip ha fet que en molts moments només em concentrés en caminar i caminar. Res més. Però a mi, això, m’agrada.
Quan porto una bona estona caminant arribem a un cartell que diu que només falta una hora. Menys mal que no he necessitat la faixa. El trajecte segueix i un altre cartell explica que hi ha un mirador. Molt a prop. Però decideixo no anar-hi, vull arribar a la cabanya i descansar. A més, la bossa del menjar té una fisura. I haig de vigilar molt. Fins que no arribi no veuré com està.
El camí sembla un món de fantasia i en un moment em sembla veure un elf que s’amaga. A més, el cant dels ocells és preciós, i cada vegada que m’aturo els escolto. Al llarg del trajecte anem trobant-nos diferents grups. Els més joves van al davant i els més grans al darrera. Jo, al mig i vaig fent.
Arribem a la cabanya. M’agrada, és molt acollidora. Té tres habitacions de lliteres. N’escullo una. Després tenim un armari per cadascú. La cuina és gran i ben estructurada per compartir-la. Té tres cuines de quatre focs cadascuna i va arribant tothom.
M’assabento que hi ha un lloc on et pots banyar. No he portat la tovallola, no hi comptava. Em poso les xancles tot convençut de netejar-me la suor. Gran error, hauria d’haver agafat les botes que estan a l’entrada. Tens que passar per un tros de bosc. I jo, amb les xancles. A mesura que vaig arribant sento els crits d’aigua freda dels que m’ho han explicat. Quan arribo marxen. Em llenço a l’aigua, faig unes braçades i quan em sento net, cap a la cabanya.
Desfaig la bossa, demà hauré de canviar com ho tinc tot organitzat. Busco el filtre d’aigua i remeno el menjar. Faré una sopa i un fideus instantànis. El grup dels més grans van amb guies i es preparen un sopar que no els falta de res. Els altres cadascú el que té. Una noia uns espaguettis, una altra un arròs, una parella un menjar deshidratat. Tots amb una bona motxilla. No com jo.
Faig el sopar. Només haig de escalfar aigua. Primer faig la sopa. Quan acabo de menjar-la m’adono que he deixat el foc encès. Sembla que ningú se n’ha adonat. Després faig uns fideus instantanis. Quan acabo, agafo el teclat, el ratolí i el mòbil. I m’assec en una taula. No m’entero de res i la meva atenció està centrada en el que vaig escribint. Algú em pregunta si faig un blog i parlem una mica. Llavors apareix el guarda del parc. Em demana el nom i m’explica com arribar demà a unes coves molt xules. Demà és una jornada de tres hores i ens ho podem permetre. M’ho explica bé i m’ensenya unes fotos per dir-me per on passar. M’explica que si passo per on em diu arribaré a un lloc molt bonic dins de la cova. El guia em diu que el temps demà serà dolent i que plourà. Pràcticament el que tenia previst.
L’ambient és alegre i tothom parla amb tothom. Al meu costat comencen a jugar a un joc de cartes mentre un dels guies es preocupa de posar llenya a l’estufa. El sopar del grup amb guies és espectacular. Tenen de tot. Parlo amb un altre guia i em diu que faran una paella. Faig broma dient “I amb gambes!” i respon “Sí, i amb musclos!”.
Quan acabo el blog parlo amb els companys de la taula i fem una partida a un joc de cartes. Quan es fa fosc anem a dormir. Una altra taula allarga l’estada i són sorollosos. Em poso els taps de les orelles. M’aniran bé per si algú ronca.