Perry Saddle Hut – Saxon Hut
Ens llevem a les 7:00 i vam anar a dormir per allà les 9:00. Poc a poc tothom es va llevant. Uns descansem una mica més d’altres, no com els guies, que es lleven i es posen a preparar l’esmorzar. Pregunto a una dona del grup si van menjar paella ahir, i em diu que sí i que estava molt bona.
Faig un entrepà de pernil dolç i formatge. Després menjo un plàtan. Si tot va bé arribaré a la cabanya següent: Saxon Hut. Considerades unes tres hores i mitja. Tal com em va dir el guarda del bosc intentaré entrar a les coves.
Quan acabo d’esmorzar, la taula del grup es va omplint de menjar. No els falta de res. És plena de pots i recipients que fumegen. Jo, però, haig de començar a preparar la bossa. Avui fa molt mal dia. Està plovent i fa vent. Hauré d’empaquetar bé tot i posar-me tota la roba per la pluja.
Em vesteixo i em poso damunt els pantalons xubasquero i la jaqueta xubasquero. Després les bosses. Primer la de roba i estiro bé l’ansa esquerre, després l’altre. Agafo la motxilla i la lligo bé. Pregunto al guia si necessitaré el ponxo em diu que no. Faig uns passos, per mi plou. Ho torno a treure tot i agafo el ponxo. Quan me’l poso algú del grup m’ajuda. Em sembla que els faig patir. La bossa de roba no es pot mullar perquè es podria trencar, per això el ponxo és essencial.
Començo a caminar sota la pluja. De tant en tant faig un vídeo o una foto, però em preocupa que es faci malbé. Molt més endavant el telèfon farà coses rares. Haig de reservar molt quan faig les fotos.
El camí és bonic. Anem passant per boscos, però la pluja fa que no vegi bé el que m’envolta. M’avança el grup de gent gran fins que arriba l’últim guia. Pel que veig un va al davant i l’altre al final per acompanyar els que es queden enrere.
Decideixo anar darrere seu. Considerant les condicions meteorològiques prefereixo no anar sol, i aquests guies són molt experimentats. Faig un bon tros amb ells fins que paren a la següent cabanya. Allà no hi ha res més que quatre lliteres i una zona per cuinar. Però sense cuina, t’has de portar tu el fogó. Em trec les bosses i el ponxo, i em dirigeixo a la zona de les coves. No sé pas si ho trobaré. Tinc sort i una parella que vaig conèixer que van en bicicleta han agafat un camí. Al costat, tres pedres marquen per on passar. No crec que ho hagués vist. El camí és ple de fang i m’embruto les botes. Quan arribo hi ha la parella.
Faig una bona foto i vaig una mica endins. M’he oblidat del llum i el noi em recomana que no vagi on em va dir el guarda. Amb el mal que em fa l’esquena potser és millor que no hi entri. És un lloc força bonic. És una cavitat dins d’un bosc. Des de dins veus el bosc verd amb la pluja. Faig la foto que fa el noi (de dins a fora).
A la tornada m’omplo de fang les botes. Em sembla que he agafat un altre camí. Torno a la cabanya, que és molt a prop, i menjo una mica. Un plàtan, uns cacauets i una barreta de proteïnes. Un plat d’espagueti m’espera a la cabanya on dormiré. Ho dic al guia perquè sembla que el que he menjat ha generat conversa. Després arriba un grup de nois que busquen les coves. Els explico com s’hi va. Quan he carregat altra vegada les bosses me’ls creuo molt tros enllà. Els explico que estan lluny i que han de tornar enrere, que han de buscar les tres pedres. Una de gran a baix, una altra al mig i una al damunt.
L’esquena em fa mal des del principi. Començo a pensar que hauria d’haver agafat la faixa. Em poso la crema i després de menjar una pastilla. Fa mal tot el trajecte i fa mal ara, mentre escric el blog.
Després de la cabanya el camí passa a ser un trajecte entre herbes groguenques i la pluja segueix fent la guitza. El grup queda enrere i camino sol cap a la cabanya. Cada vegada que passo per un pas d’aigua que travessa el camí haig de passar per les pedres o fent un salt. La pluja ha complicat aquests trajectes. Segueixo caminant i veig un cartell de que falta un quilòmetre per la cabanya. Faig el cor fort i camino cap endavant. Una mica abans, la veig arribar. Sóc el primer dels que hi dormirem. Aquí una parella de noies fa una aturada, junt amb els dos nois amb bicicleta i un tal Leo.
En Leo resulta un personatge interessant de conèixer. Ell és d’unes illes del carib (o almenys això he entès) i viatja pel mon allà on el vent el porta. Parlem una estona. Jo m’he fet uns espaguetis i ell un arròs deshidratat que sembla deliciós. L’aigua de l’aixeta és molt bruta i ell la va a buscar a fora. Natural. Jo tinc el filtre però s’està embrutant i no porto la xeringa per netejar-lo. Per netejar-lo has de passar aigua neta al sentit invers amb una xeringa. Però no l’he agafat així que ho faig omplint la boca d’aigua i prement fort com faria la xeringa. Per fer els espaguetis utilitzo l’aigua de l’aixeta i la faig bullir més de deu minuts. La brutícia va bullint. Volia fer una salsa, però m’adono he posat la meva olla sense treure els papers. És nova. Deixo estar la salsa i dissimulo com puc el meu error. M’assec a prop del meu matalàs i netejo tot el que puc. Després ho netejo a l’aigüera amb un sabó que està allà per fer-lo servir. El Leo em diu que li sembla que és ecològic quan li pregunto si és una bona idea utilitzar-lo.
Tots van marxant cap a la següent cabanya. El Leo, abans de marxar, m’ofereix el plat d’arròs que li sobra. L’agafo encantat. La meva alimentació no és del tot bona i m’anirà bé tenir ben plena la panxa. Ens acomiadem i ens donem dues abraçades.
Poc després va arribant el grup de gent gran. Dormiran amb mi. Hi tinc bon rotllo i no em molesten gens. Algú em fa un comentari del blog, algú altre s’interessa pel meu “kit de blogger”. Semblen cansats. No parlen gaire tot i que tenen molt bon rotllo. Poc a poc es refan. Primer de tot, un tè. Van parlant i poc a poc comença a haver caliu. Un home em parla de Barcelona.
Vaig escrivint el blog. L’esquena em fa molt mal. Demà són unes tres hores més. Després el següent dia serà baixada i l’altre totalment pla.
Més tard vaig parlant amb gent de la cabanya. A part del grup som dues noies d’Irlanda del sud i jo. Parlo amb una d’elles i li explico que la meva professora és d’Irlanda del Nord. Parlem asseguts davant de l’estufa. De tant en tan comprovo si els mitjons i les botes es van assecant.
Quan s’acaba la conversa em conviden a jugar a cartes, però no saben a quin. Jo recordo el d’ahir. Consisteix en anar-se passant cartes fins que algú aconsegueix quatre d’iguals i agafa un objecte. D’objectes n’hi ha un menys els que som jugant. Així quan algú té quatre cartes iguals agafa un objecte i els altres han de fer el mateix. El que es queda sense, ha perdut. És un estrès de joc i faig broma. Ens ho passem bé una estona tot i ser només tres.
Quan em disposo a anar a dormir m’adono que estic totalment envoltat de dones. A la cabanya hi ha dues zones i s’han repartit així. Llavors parlo amb una dona de la cova del camí. I em diu que era molt maco. M’hagués agradat veure-ho però en aquell moment entre el consell del noi, que no portava llum i que em feia mal (i tinc l’experiència de l’anterior cova), no m’importa. Res pot superar les “Waitomo caves”.
Em poso a dormir bastant d’hora. Prenc Voltaren i poso crema a l’esquena.