James Mackay Hut – Heaphy Hut

He dormit molt malament. M’ha fet molt de mal l’esquena i qualsevol moviment em generava un dolor molt fort. Algú roncava una mica, però no m’ha molestat. Vaig anar a dormir per allà les 8:00 i m’he llevat a les 6:15 aprox.

Molta gent fa el mateix. Faig un altre entrepà de pernil dolç i formatge, i preparo dues barretes de proteïnes en la butxaca del pantaló xubasquero.

Ens diuen que avui no plourà, però em poso el pantaló i la jaqueta xubasqueros. Pràcticament no m’hi caben a la motxilla i és més fàcil portar-ho posat que una altra opció.

Comencem amb un dia ennuvolat. L’esquena va millorant a mesura que camino. Ahir el guarda ens va avisar que hem de travessar el riu “Lewis”. Possiblement el cabdal d’aigua arribi als genolls. Però fins demà no ho sabrem. He acordat amb l’amo de l’empresa guia que si cal el travessaré amb ells.

A les 8:30 surto de la cabanya “James Mackay Hut”, cap a la següent, “Heaphy Hut”. En teoria unes cinc hores. En poc temps comencem a entrar a un bosc frondós. La molsa s’escampa entre els troncs, les branques i els arbres caiguts. Mentrestant sento com els ocells canten.
És una meravella, de tant en tant l’aigua passa pel camí venint d’una cascada que llisca entre les roques, i la molsa verda i frondosa. En tot moment el so de l’aigua acompanya, i el riu passa pel camí o per sota les passarel·les fetes de fusta.

 

Poc a poc el bosc va entrant dins meu. Primer sento que els ocells canten per mi, però poc després tinc la sensació que parlen de mi entre ells. Una estona més tard tinc la sensació que uns follets parlen darrera meu i que, a mesura que avanço parlen amb els ocells i comenten el meu caminar.

Les imatges són de fantasia. Podrien aparèixer moltes altres criatures si ens poséssim a imaginar en aquest lloc únic. Mai més tornaré a passar per aquí, segurament, però m’emporto uns paisatges que apareixeran en algun dels meus llibres.

Arribem a “Lewis Shelter”, una cabanya només per a emergències o per parar a fer un descans. Allà trobo al grup de gent gran amb els “Gourmet guided walks” que faran el dinar. Parlo amb el propietari de l’empresa i em diu que travessar el riu és assequible. Des de lluny ho veig i m’ho sembla. Pregunto com seguir després i una vegada clar, menjo una barreta de proteïnes i vaig cap al riu.

Semblava fàcil, però a mesura que vaig avançant no sé on posar els peus. Tot i que l’aigua passa amb poca força, les pedres cada vegada estan més enfonsades endins. Finalment no tinc més opció que posar els peus ben enfonsats a l’aigua. Intento fer-ho tant poc com puc, però quan cal, cal. Finalment aconsegueixo arribar a l’altra banda. Ho he aconseguit. No marxo molt tranquil pel grup que passaran després d’un menjar. Sento la bota dreta mullada.

Refaig el camí. A partir d’aquí gaudeixo del trajecte tant com puc. Em vaig aturant observant si veig algun animal. Segueixo el cant dels ocells per veure’ls i gaudeixo del que m’envolta. Aquesta vegada un arbre gran i ple de molsa parla amb els ocells i els follets. No sé quin animal era però era ben bé el so d’un arbre parlant.

Camino ben a poc a poc. El bosc se m’emporta. Només haig de seguir el camí i arribar a la següent cabanya. No tinc ningú al davant ni ningú al darrere, i el silenci m’acompanya. Miro entre les plantes, els arbres, palmeres i herbes. Tot m’absorbeix i tot ho absorbeixo. Estic en connexió amb la natura.

Passo per més ponts elevats. A mesura que hi camines es mou de costat a costat. Quan estàs al mig has de vigilar amb el que fas perquè la sensació és d’inseguretat.

Per l’hora que és tinc temps de sobres. Així i tot, no tinc aigua, tinc gana i estic cansat. Segueixo el verd del camí fins que un cartell em diu que falta un quilòmetre. Camino sense presses però amb ganes de fer el plat d’espaguetis.

Arribo a la “Heaphy Hut”. Soc dels primers. Abans han arribat els africans que treballen a “Christchurch”, una ciutat que visitaré més endavant unes hores. Escullo una llitera, em netejo a l’aigüera que hi ha a la zona dels lavabos i em canvio de roba. Filtro aigua i la poso a bullir. Faig tots el espaguetis que tinc i poso el que em queda de salsa en pols. Mentrestant arriben dues noies que hi havia a la cabanya anterior que no conec. Poso a prova el carregador solar i funciona una estona.

Van arribant la gent del grup. La cabanya es posa en moviment. Em situo a l’exterior per fer el blog però hi ha uns insectes semblants a una mosca que mosseguen moltíssim. Entro a dins i escullo una taula.

Després faig una mica de “Qi Gong”. Una art marcial xinesa que té uns exercicis, entre altres, d’absorbir energia. El lloc és ideal, llàstima de les mosques, que mosseguen un munt. Faig tots els exercicis.

Quan torno a la cabanya una de les noies d’Irlanda em pregunta si he anat a caminar. Li explico una mica l’art marcial. Decideixo menjar uns fideus instantanis per sopar. Els espaguetis segueixen fent la digestió.

Quan acabo, una parella del grup de gent gran comencen una conversa. Em pregunten moltes coses fins que es fa tard.

Demà ens llevem tots ben d’hora per arribar al final abans de les 13:00.