Heaphy Hut – Kohaihai

Ens llevem tots molt d’hora. La cabanya es posa en moviment. Tothom esmorza i fa la motxilla. La idea és començar a caminar per allà les 7:00. Preparo un entrepà amb el pa que em queda. Amb el pernil i el formatge que em queda. Em sobrarà uns fideus instantanis, una sopa instantània i un parell de làmines de formatge. Preparo la motxilla. Serà la darrera etapa de la “Heaphy Track”. A fora plou i fa vent. Em poso la roba de pluja damunt la roba, les bosses, el mòbil lligat al coll amb un cordill i el recipient d’aigua.

Començo a caminar. El trajecte va canviant de vegetació i passem a uns boscos de costa, amb palmeres. El camí separa els boscos del mar i la sorra. I anem endinsant-nos en els arbres per després sortir-ne altra vegada.

La pluja és constant però vaig ben preparat. El ponxo i els xubasqueros van molt bé. Camino sense pressa però amb el neguit que em recolliran a Kohaihai per allà les 13:00. L’Anne i la Debora (anomenada D en anglès) agafen el mateix vol i van més enrere (són les dues dones irlandeses). No parem de passar entre arbres, palmeres, fang, pluja i bassals d’aigua que deixen xopes les botes.

Quan porto una bona estona em trobo al grup “gourmet” descansant en una cabanya amb només uns bancs. Allà m’expliquen que haurem de passar per un riu, semblant al d’ahir. Dic “gourmet” perquè l’empresa es diu “gourmet guided walks”, o sigui, camins guiats gourmet. Ben asseguro que els menjars que han fet son gourmet total. El guia més gran i fort és l’amo de l’empresa.

Decideixo que els seguiré fins al riu i una vegada allà faré la meva. Em poso al darrera de tot i vaig fent fotos i vídeos. Quedo una mica enrere però veig les seves motxilles més endavant. Finalment els agafo al riu. No és gaire llarg ni hi ha massa aigua. Veig com passen els guies. No tenen miraments i posen la bota dins l’aigua i punt. Passo per unes roques però quan cal poso la bota a l’aigua. Sembla que no sigui una bona idea però no n’hi ha per tant. Depèn de si ho fas massa sovint, llavors sí que mulles els mitjons. Però insisteixo, és preferible posar el peu a l’aigua que relliscar amb una roca i caure.

Passat el riu vaig amb tranquil·litat i torno a fer fotos. La bateria s’acaba i no sé si arribarà al final. Intento racionar-les i arribar a Kohaihai amb una mica de bateria.

Anem passant de bosc a platja i de platja a bosc. El mal temps fa que les ones xoquin contra les roques amb força, i canvia la intensitat de la pluja. Passo per un cartell que avisa d’alguna cosa del camí i em preocupa. Penso que potser seria convenient seguir al grup, però ara són lluny. Passats uns minuts em trobo el grup. Pel que sembla un home ha caigut i l’ajuden a recollir els pals. Altres cartells avisen que no t’aturis en certes zones en les que tens un munt de pedres que poden rodolar avall i fer-te caure.

Arribem a una zona de pícnic, però els bancs estan mullats i decideixo no parar. Uns metres després hi ha un lavabo i potser és bona idea fer una “apretadeta”. Quan m’ho proposo m’adono que haig de treure’m gairebé tot i ho deixo estar. Només falta una hora i mitja aproximadament.

Quan menys m’ho espero em sona el mòbil. “Què estrany”, penso. L’agafo i veig que és un missatge del vol de tornada a Takaka. S’ha posposat de les 1:30 a les 18:00 aproximadament per mal temps. I jo amb les ganes que tinc d’arribar a l’hotel.

Vaig passant entre el grup i després vaig quedant enrere. El camí segueix, ara la pluja afluixa, però no triga gaire a ploure més. Quan porto una estona veig un cartell que diu que “Kohaihai” està a deu minuts. Hi estic arribant. Un altre cartell em diu que a cinc minuts tinc un mirador. Decideixo pujar. Arribo, faig un vídeo ràpid perquè la pluja no m’espatlli el mòbil i baixo.

Refaig el camí. A mesura que m’hi apropo sento els crits d’alegria dels que van arribant. Per fi, després de tants dies, arribo a “Kohaihai”. Ho he aconseguit. Allà em trobo amb el grup. Tots ens felicitem i alguna abraçada. Els dic que han sigut encantadors i que mai els oblidaré. Ells em diuen el mateix.

Un home de l’empresa de l’avió em diu que em pot recollir, però jo li dic que hauríem d’esperar a les dues dones Irlandeses. Em diu que vindrà després. Això em dona temps a acomiadar-me de tothom i de fer-nos unes fotos.

Arriben les dones irlandeses. Ens felicitem. S’acomiaden del grup i quan ells marxen apareix la furgoneta que ens recull. He tingut un munt de temps i se m’acut en aquell moment treure’m els xubasqueros. I per treure-me’ls haig de treure’m les botes. M’incomoda la situació, però sóc així.

El conductor ens deixa al bar restaurant de Karamea. Allà hi ha el grup de gent gran acabant de dinar. Demano una truita a “l’estil francès” d’ous de granja. Està feta de formatge i herbes. Ens netegem tot el que podem al lavabo i deixem les botes a fora. Quan entrem, el grup marxa i nosaltres seiem a dins. La truita és gegant i boníssima. Volia convidar-les, però la Debora s’avança i ho paga ella.

El menjar és reconfortant i estem calentets. De moment no sabem res més de l’avió. Quan acabem seiem a uns sofàs i vaig fent el blog. L’Anne em deixa una bateria externa.
Mentre estem allà rebo un altre missatge. Ens diuen que allà les 17:00 ens diran alguna cosa. Ara són les 15:00 i la senyora del restaurant està acabant de netejar. Seguim parlant una mica i llavors m’assabento que l’Anne i la Debora són germanes. I que es porten un any de diferència. Els explico que la meva germana i jo igual. I que hi ha qui ens veu iguals i qui ens veu diferents. Jo mai ho hauria pensat que ho són.

Hem de sortir del local i seure a fora. Passo fred. Mentre no sabem res vaig fent el blog. Apareix el taxista i parla amb l’Anne. Ell no sap res del vol però de seguida que sàpiga ens trucarà.
Ens porta al pub del poble. Allà la gent fa una cervesa, parla, riu, juga al billar o comparteix una estona. Hi ha gent de totes les edats, des de famílies a gent gran. Fan coses per menjar i ara convido jo. Anem menjant però la situació no es soluciona. Al final ens diuen que no hi ha vol.
El taxista ens ajuda a buscar un hotel, però estan plens. Al final la Debora fa una trucada i aconseguim un aparthotel que el porten els mateixos que el pub. Tenim dues habitacions. La de matrimoni per mi i la de dos llits per elles.

Anem al pub, prenc una cervesa sense alcohol amb elles i anem a dormir. M’avanço a anar a l’habitació. Llavors veig que l’empresa del vol em demana que sigui a l’aeroport abans. Veig els horaris i si fem això no perdré el vol següent que tenia per demà. Quan arriben les dues germanes fan una trucada perquè ens reculli el taxi a temps. Anem a dormir. Després de cinc dies en lliteres s’agraeix un llit ben còmode.