El tren surt a les 7:00h de Christchurch. Passo una bona estona amb l’Instagram. Haig de passar tota la “Heaphy Track”. De tant en tant, però, no tinc senyal. Aquesta vegada, a Nova Zelanda, el wifi portàtil no ha tingut la cobertura esperada.
Faig bon rotllo amb el que s’asseu al davant. Sembla indi. Veig que fa fotos i li explico que al darrer vagó pots fer fotos i vídeos sense finestres. Una estona més tard torna dient-me que fa massa fred.
El trajecte va passant fins que faig un descans. Vaig al darrer vagó i faig unes fotos i uns vídeos. Després segueixo. Quan portem una estona, avisen que ens apropem a un canvi d’escenari i que arribem a l’Oceà Pacífic. El tren alenteix la velocitat i el veí i jo anem al darrer vagó. Quan soc altra vegada al seient rebo una trucada. L’activitat d’avui de veure ocells, que s’havia cancel·lat, té prou participants i em pregunten si prefereixo fer-la avui. Responc que sí. L’altra opció era fer-ho després de l’activitat de nedar amb dofins que faré demà.
Arribem a Kaikoura. No entenc perquè però quan intento pagar l’hotel em diuen que no tenen màquina, que faci una transferència a un banc alemany. Que no em preocupi que no em cobraran taxes. Em porten a l’habitació i faig el tràmit. Certament no he pagat cap impost.
Acabo d’enviar els Instagram i vaig al punt de trobada. Enel camí veig uns cotxes clàssics.
Al punt de trobada em diuen que m’esperi una furgoneta i que vagi al lavabo que al vaixell està complicada la cosa. Surto a fora. Allà veig un noi al costat d’una furgoneta. Pregunto si espera per la “Albatros encounter” i em diu que sí. Pel que anem parlant entenc que és el guia. Porta uns binocles i un llibre d’ocells. Pregunto si n’és un expert i em contesta que sí, que ho és. Després arriba un noi amb una súper càmera i una dona amb una càmera. Finalment arriba el mariner que ens durà a l’experiència.
Pugem a la furgoneta i anem al moll. Pugem a la barca i la posen a l’aigua. Posem rumb enllà a tota màquina. A mesura que ens allunyem van venint darrere nostre ocells volant amunt, avall i cap als costats. Finalment parem i tots van venint cap a nosaltres. El capità obre una caixa i en treu un paquet de menjar i el llença a l’aigua, i mentrestant va explicant coses dels ocells.
Els ocells es tornen bojos i van tots a pel menjar. S’esbatussen entre ells o es van apropant. I van venint i venint ocells. Llavors m’adono que aquell noi no és guia sinó un client com jo. Em disculpo pel meu error.
Sempre que pujo a un vaixell em passa el mateix: vomito. I això ha passat. M’he perdut gran part de l’experiència, però no passa res. El que em preocupa és que demà tingui problemes per fer l’activitat de nedar amb dofins.
Seguim amb els ocells una estona fins que de sobte comencen a aparèixer dofins per tot arreu. Ens segueixen, neden al nostre costat, salten amunt i es deixen caure a l’aigua. És preciós. Semblen súperintel·ligents i juganers alhora, i van molt ràpids. Sovint passen per sota el vaixell.
Ens allunyem de la zona per passar per un tros de roques on hi ha més ocells. Després d’això tornem al moll i al punt de trobada. Allà entro al bar. Necessito seure i refer-me. No em trobo gens bé. Demano un batut de plàtan i després unes galetes. Camino cap a l’hotel i paro en un restaurant. Demano una sopa de marisc que resulta ser una crema. Quan acabo arribo a l’habitació i m’estiro. Dormo una estona.
Demà haig d’estar bé. És molt important. No m’ho puc perdre. Haig de nedar amb dofins.