Avui puc fer un bon esmorzar. Em comença a preocupar la meva alimentació. Ahir no vaig menjar res fins les cinc de la tarda. Em trobava molt malament, marejat i descol·locat. Haig de preocupar-me d’estar fort de forces per assumir les jornades que m’he proposat. És molt important.
Ens recullen a l’hotel i ens porten al vaixell. L’ambient és alegre i jovial. La guia ens explica com procedir en cas d’emergència i després tothom s’escampa per l’embarcació. Jo em quedo a la part de darrera. Pel que sembla som molt pocs els que ho hem escollit. Allà hi fa fred però no perdo detall i ho prioritzo.
Passada una estona les onades creixen i entra aigua a on estem. El vaixell es mou moltíssim i començo a marejar-me. De moment em quedo on soc i controlo la situació però cada vegada empitjora. Llavors m’adono que més val estar a prop del lavabo. No m’he quedat del tot amb l’explicació de la guia i pregunto a un home. Pregunto si allà hi ha el lavabo i em diu que sí. Pujo i només veig una senyora gran asseguda davant una finestra. Pregunto pel lavabo i em diu que sí. Potser el meu anglès no és prou fluid. Torno a baixar i passo per l’altra porta. Aquí sí que hi ha els lavabos. Intento entrar però tots estan tancats. Una noia em fa broma dient que tots estan ocupats per gent marejada. Per fi s’obre una porta, entro i trec la llet de l’esmorzar.
Em sento més bé, sec altra vegada. Però això no s’acaba aquí i em segueixo marejant. Sabent el camí vaig al lavabo i trec l’esmorzar. El que em faltava, problemes d’alimentació altra vegada.
Arribem a Pyramiden, un antic assentament rus en el qual vivien unes mil cent persones i on ara en queden uns vint que viuen pràcticament del turisme. La sensació és d’estar en una distopia de ciència-ficció. La majoria està abandonat amb els senyals inequívocs del règim rus. Quan ens està explicant la guia el trajecte sentim com venen cap a nosaltres uns ocells que passen a gran velocitat. Increïble, de pel·lícula de ciència-ficció a Hitchcock.
Anem avançant per la població, aquí conec una parella d’espanyols que estan amb el mateix grup. Intercanviem unes paraules però cadascú va fent la seva. Primer de tot veiem el centre social on tenien una gran cuina. Tot abandonat a mitja feina. Tot té una sensació de mitja vida. D’estar però no estar. Junt amb el rovell i la pols.
Després anem a una altra zona. Aquí veiem una gran piscina. Tota enrajolada, com les d’abans. Un cinema o sala d’actes molt gran per la població que eren. Una pista esportiva i, a la part de dalt, veig dues sales dedicades a la música. Una d’elles a la percussió. Allà manté la seva estructura una bateria que regna amb altres instruments. Ens deixen una estona i em quedo a prop de l’estàtua de Lenin junt amb un grupet d’Estònia amb els que he fet bon rotllo. Ens diuen que cap al vaixell i ens hi porten.
Enrere queda aquella població que per uns minuts ha recobrat vida. El tragineig de carbó i miners amunt i avall. El generador d’electricitat i el de calefacció per tot el poble. Tot de la mare Rússia. El ferro rovellat s’acomiada de nosaltres.
En pujar al vaixell ens donen de dinar. Menjo molt malament. Arròs, amanida i un tall de carn fet a la barbacoa. Quan veníem he parlat una mica més amb els espanyols i dinem junts. Tots pensem que és carn de ren. És molt forta, gairebé no la talla el ganivet de fusta i no m’agrada gens. Segueixo preocupant-me per la meva alimentació. Parlem una estona. La noia es retira a l’interior del vaixell i jo em quedo amb el noi xerrant i veient el mar.
Arribem al glaciar. És molt bonic. Les seves tonalitats canvien del blanc al blau i del blau al marró. El noi m’explica que com més fosc més anys té. Al nostre voltant restes de gel floten en l’aigua. Si recordeu vaig explicar-vos que diuen que m’assemblo al “superman”. Doncs bé, altra vegada faig un símil amb ell. La situació s’assembla a quan ell viatja al pol nord per arribar on hi ha la nau espacial en la que va arribar a la Terra i va descobrir d’on venia. Tant de bo pogués volar com ell per aquests paratges.
Ens deixen bastanta estona per admirar-lo i és d’agrair. A saber quan tornaré a tenir aquesta oportunitat. El company espanyol és com jo i aprofita tot el que pot mentre ho comentem. Llavors em reclama l’atenció i veig com un tros de gel cau a l’aigua. Majestuós però alhora preocupant. Tots sabem que està passant amb el canvi climàtic. Quan sortim ens parem perquè enllà lluny hi ha una ossa polar amb cadells. Tal com deia el noi “hi has de posar molta imaginació” perquè era un punt blanc molt enllà.
El vaixell dona la volta i tornem a port. Però abans hem de passar altra vegada per la zona de les fortes onades. I sí, ara trec altra vegada. Trec uns fruits secs als que m’han convidat. I ella passa pel mateix tant ara, com abans. Estem una estona passant-ho malament. Abans però la vida ens dona un altre regal que se’n va en uns segons. Uns dofins. Quan estàvem fora per a que ens donés l’aire uns dofins passen pel costat del vaixell. En veiem l’aleta i com un passa per sota desapareixent després. Tothom surt però s’ho han perdut.
Finalment arribem a port i ens porten a l’hotel. Tot em dona voltes. Fins i tot quan escric aquestes paraules. Ara hauria de sopar i refer forces. Demà és el meu aniversari i el trineu de gossos espera. Una altra experiència.