Ahir per allà les vuit i mitja de la tarda vaig rebre un email que em confirmava que no es cancel·lava l’activitat en caiac. I que e les deu i mitja em recollirien.
Aprofito per dormir i descansar. La sensació d’estar en un vaixell ha desaparegut després d’uns tres dies no eterns, però complicats. Com sempre soc puntual i ells ho són. Perfecte.
Pujo a la furgoneta. Faré aquesta activitat amb una parella que més tard em diuen que són suïssos. Arribem al port de l’empresa. Allà hi ha un munt de caiacs a punt per navegar. Entrem a un edifici i decidim la ruta a seguir. Agafem la més interessant que passa d’una riba a l’altra i després farem un tros de costa. Una vegada decidit ens explica com hem de vestir-nos amb la roba de neoprè. Gairebé entenc tot el que em diu la guia però faig un comentari que sovint se m’escapa alguna cosa. Com que faig el blog i l’instagram demano si puc fer fotos i em diu que només quan em digui. Que hauria de ser impermeable i que es pot mullar. Que ella en farà per nosaltres.
Una vegada vestits no hi ha volta enrere. Ara estem totalment aïllats de l’aigua. Sortim fora i preparem els dos caiacs. Justament el meu té la peça per recolzar els peus trencat. Ho comento i la guia agafa un martell i amb un parell de cops ho soluciona. M’assec seguint els passos explicats anteriorment, poso la part que et cobreix tot amb el caiac i l’arrosseguem per començar a remar.
L’experiència és molt interessant. L’aigua està tranquil·la i anem remant. En l’altre caiac hi ha la parella i jo vaig amb la guia. Els que s’asseuen darrera controlen el timó amb uns pedals. I a mi el que em correspon és remar i remar. La guia em va explicant coses. D’aquí, d’allà. Les cases. El que fan a l’hivern. Que si ella quan neva agafa el gos i els esquís i, després, parlem del Coronavirus i em diu que ells no van tenir cam infectat i que, amb el bloqueig d’entrada a la illa, els illencs van aprofitar per fer grans excursions per la zona. Després ens explica que aquí tothom té un vaixell o una moto de neu.
De tant en tant veiem ocells que volen al voltant o a prop. Lluny queden les muntanyes amb neu al capdamunt i els núvols s’apropen als cims. Tot i que no fa sol per ells avui és un bon dia i s’ha d’aprofitar el que es pugui.
Quan estem arribant a l’altra banda començo a notar els braços cansats. I només acabem de començar. Parem a la riba, pugem els caiacs amunt i ens dirigim a un edifici fet de fusta on hi havia el sistema de transport dels vagons plens de carbó.
Pugem per unes escales i arribem a la part de dalt. Allà hi ha unes politges i restes del cable que hi tensava. La guia ens explica que encara volten, i és cert, amb una lleugera empenta la politja gira i gira. Observem amb tranquil·litat els voltants des de les finestres. Poc a poc et vas fent a la idea de com era la vida aquí quan tot això estava en ple moviment. Després apareixen uns termos i unes galetes. Se’ns ofereix cafè o “sirope” noruec. No té ni cafeïna ni teïna només un gran potencial de sucre. Tots demanem el “sirope”. Primer de tot es posa un concentrat i després aigua calenta. Amb les dues mans agafant la tassa i les galetes tenim un descans merescut i reconfortant.
Més enllà veiem unes cases. Son anomenades “cabins” i són només per quan neva. Els seus propietaris es desplacen allà per les seves tasques. Només uns quants les necessiten.
Decidim seguir la costa i després tornar a port. Evidentment dic que sí però sé que ho passaré malament. No estic preparat per aquest esforç. En un punt proper veiem un vaixell abandonat. M’explica que no sap la història però que no deu ser cap fatalitat simplement el van deixar aquí. Tot i així la seva presència és una troballa i és bonic observar-ne les restes. La fusta del que està construït tant s’ha desfet en el temps com ha resistit la intempèrie.
Els meus braços estan cansats, els genolls fan mal i les cames no les sento. Però haig d’aguantar com sigui. El moviment dels rems és automàtic i intento observar les vistes. Però no estic en plena atenció. Tot i així mai oblidaré aquest lloc, aquests paratges ni aquest punt del món perdut però ple de vida.
Arribem, ens traiem la roba i cap a l’hotel. M’acomiado de tots i em dirigeixo a la cuina per fer el dinar. Falta poc per les tres i tinc gana. Faré espaguetis, que no passa res per dinar el mateix cada dia, i uns talls de pollastre. Arribo a la cuina i en uns minuts la tinc disponible del tot. Quan obro el pollastre, mare meva, quina pudor. No ho entenc caducava el dijous. És horrible, ho llenço però la olor s’escampa per la cuina. Parlo amb la recepcionista, que és la guia que vam tenir a Pyramiden, i em dona una bossa. Poso la carn dins i la tanco ben tancada.
Això em trenca el que tenia pensat però bé, almenys la pasta. Mentre la preparo miro si alguna cosa em serveixi de salsa. La que vaig comprar eren tomàquets sencers enllaunats i me’ls vaig acabar. Veig una salsa amb olor a mostassa en la zona de menjar gratuït. D’allà tothom pot agafar el que vulgui i quan jo marxi hi posaré els espaguetis que em sobrin. En poso una mica en el pa envasat que tinc i no és del tot dolent. Sembla que porta alguna cosa de peix. Demano si m’ho poden explicar però no m’acaba de dir el que és. Només que pensa que sí, que és mostassa i peix. Com que no em desagrada ho barrejo amb els espaguetis i a dinar. Certament la combinació és interessant i al final menjo més bé que em pensava. Acabo, netejo tot, recullo i cap a l’habitació. Més tard aniré a comprar menjar per demà. Demà passat agafo vol cap a les illes Lofoten.