Es nota que l’empresa que organitza el tour és espanyola perquè hem tingut que esperar una bona estona. Finalment hem engegat cap al viatge de tres dies per les terres altes i l’illa de Skye molt més tard. El guia és el manu i és molt enrotllat. Fa acudits però bons i ens fa riure en tot el trajecte. Sense oblidar tota la història escocesa que ens explica. Lluites entre clans, atacs dels anglesos, pactes, successions, resistents als romans i moltes altres històries que sembla que mai s’acaben. La primera parada és justament on vam acabar el tour del tren de Harry Potter. Allà on hi havien uns toros. El manu ens demana que fem tres coses i per aquest ordre: anar al lavabo, fer un cafè i entretenir-se amb les vaques peludes. I així ho faig. Després d’esmorzar bé m’apropo a les vaques. Haig de rectificar el que vaig dir el dia anterior. No són toros són vaques peludes. La gent s’hi apropa i intenta tocar-lis el morro. Alguns venen preparats i els donen trossos de pastanaga que les vaques agafen amb delicadesa. Una estona més i seguim.
El guia ens va explicant els canvis de vegetació que hi ha. Primer comença amb uns arbres molt alts que es talen per fer-ne principalment paper. Un altre gran comprador de fusta a Escòcia és Ikea que fabrica els seus mobles amb ella. A més, quan talen un arbre se’n planta com a mínim un altre. Ho fan de la següent manera, Després de talar l’arbre deixen les branques que en sobren al terra. La seva descomposició fa que es generi un substrat en aproximadament un any i mig. Després, planten els arbres posant-los dins d’un tub de plàstic. Això fa que pugin verticals i que els cérvols, l’única animal salvatge d’Escòcia no se’ls mengin. Els arbres es planten molt junts perquè les seves arrels s’ajuntin i s’agafin al terra. Demostren doncs, un gran interès en cuidar la natura. Tot el que no és bosc és terra de cultiu principalment civada per fer el whisky de malta.
A mesura que anem pujant els arbres s’acaben i només tenim terrenys sense res mes que una capa d’herba i el que va apareixent són els llacs. Escòcia té centenars de llacs. Gairebé un miler. Alguns són molt petits però n’hi ha de grans extensions.
Fem una parada a les tres germanes, les tres muntanyes que són iguals d’alçada i de forma. Aquí hi vaig estar però ara sé que aquí hi va haver una massacre entre clans. La massacre va ser del clan Campbell al clan Mc Donald seguint les ordres del rei anglès. Si no ho haguessin fet, els anglesos els haguessin matat a ells. Més enllà hi ha caminants que fan la ruta a peu que vull fer. Recordo que no ho tinc tot lligat. El guia en parla una mica i la veig més assequible.
Seguim trajecte amunt i parem a un altre lloc conegut, on hi ha el viaducte. Ens recomana pujar a un mirador. El terra està humit però són tres minuts. Des de dalt hi ha unes vistes precioses tant del viaducte com de l’altre part on i ha el llac. Arribar al viaducte avui tampoc és possible, és massa lluny.
Arribem a Fort William. Aquest és l’última ciutat del West Highlands Way i és on avui dinarem. Tenim dues hores. Quan som aquí el guia ens diu que no hi ha gaire a veure que és una ciutat dormitori. Aqui descansen els que acaben la caminata. En principi tinc reservades dues nits per quan acabi el camí però potser que anul·li una nit i aprofiti el dia d’una altra manera.
Vaig al restaurant que ens recomana el guia. Amb una mica de paciència aprenc a fer la comanda amb el mòbil i pagar amb la targeta. Em porten el suc de taronja i el plat de curry amb pollastre. Quan acabo demano una mica d’aigua de l’aixeta. És gratuïta i en pots agafar la que vulguis. La tasto i em sembla molt bona. M’agrada l’aigua i en diferencio els sabors. Avui és el dia que he dinat més bé i consistent.
El guia ens parla de les forces especials que van fer fins a unes 400 missions en tota la Segona Guerra Mundial. Es preparaven en aquestes terres. Aquí hi ha un monument a ells i a tots els que van perdre la vida. Van ser els primers en ser aquest tipus de tropes. Avui dia qualsevol exèrcit té aquestes milicies que ataquen llocs estratègics de l’enemic i fan sabotatges. Al voltant les vistes són espectaculars.
El guia ens prepara per un castell molt bonic, el dels Donan. Només arribar un pont uneix el castell amb la riba. A mesura que t’hi apropes tens una sensació que arribes a un lloc especial. Les pedres humides i envellides transmeten la fredor d’allò que es manté al llarg dels anys tot i que s’ha refet algunes vegades. Amb no res dones la volta, però imposa un gran respecte i admiració. És d’una gran bellesa i entenc que sigui un dels castells més fotografiats del món. Comença una lleugera pluja.
Poc després arribem a l’hotel. Ens distribueixen segons hem reservat i ens donen prou temps per passejar, sopar, anar al pub de l’hotel o, fins i tot, escriure un blog.