Sense presses em llevo d’hora. Pugem a l’autocar i cap al llac Ness. El Manu, el guia, segueix explicant-nos històries escoceses i una broma de tant en tant. Per ara els guies tenen un punt d’humor que el podríem classificar d’humor escocès. Tenim una hora per visitar el castell de Urquhart. Abans d’entrar les restes d’una catapulta t’expliquen com s’atacaven castells com aquests des de l’exterior.


Quan hi arribem veiem un castell pràcticament destruït però amb unes vistes molt boniques. Bones fotos i cartells que t’expliquen on estàs en cada moment. Queda en alt una torre i hi pots pujar en una escala de cargol que has d’avisar abans o ets pots trobar a algú a mig camí i fer un tap.

En un lloc proper a un arbre conec un home que xiula a un ocellet. Li dic si això funciona i em diu que si. Parlem una mica i m’explica que li agraden molt els ocells mentre observem al que està xiulant. Tenim un comiat cordial. Més tard veig un ocell gran com una perdiu. De sobte em trobo l’home i li explico la troballa. El senyor em segueix i quan el veu m’explica alguna cosa que no entenc. Finalment una altre comiat molt més cordial que l’anterior. Dic que la vida ens ha fet un regal i em diu que això sempre.

Amb tranquil·litat i veient-ho tot em sobra temps per fer cua pel vaixell abans de l’hora establerta.


Pugem al Ferry. Normalment em marejo quan vaig amb vaixell, però només són trenta minuts. Me’n vaig a la zona de fora i pujo a dalt. Des d’allà observo el lloc de comandament i veig com el capità relleva al seu ajudant. El trajecte és molt bonic. Evidentment el Nessy, el monstre del llac Ness, avui fa festa doncs és dissabte. Així que el milió de lliures per qui pugui demostrar que existeix no es donarà avui. Hi ha però, un requisit, que tinguis un compte corrent a Escòcia. Val més deixar-ho estar.


Quan arribem a la riba el Manu ens espera per portar-nos a Iverness la capital de les terres altes. Allà disposem de dues hores. El primer que faig és visitar la llibreria de segona mà. Només entrar em cau la baba. És preciosa, plena de llibres classificats o amuntegats. Al mig de la botiga, tal com ens ha comentat el Manu, hi ha una xemeneia. Dono una volta i pujo a la planta de dalt. Aquest lloc té màgia i no l’oblidaré mai.


Després dono una volta i compro unes quantes coses per quan faci la caminata. Tinc sort i estan de rebaixes així que m’estalvio unes lliures. Camino per tot el centre seguint el plànol que ens han donat. Veig la plaça del falcó i els centres comercials. Un centre es diu Victorian Market però pensava que seria més xulo. Aquí veig un personatge amb un tratge i una corbata groga. Amb ell té al seu costat un gos dàlmata que resulta que és sord. Parlo una mica amb ell. És molt alegre.

Una altra cosa que em trobo és una manifestació o, més aviat, una reunió de gent en contra del genocidi de Palestina.


Segueixo caminant pel centre. Els carrers són bonics i acollidors i la gent passeja tranquil·lament. Sense presses vaig en direcció al pont que està més lluny. Diuen que quan hi passes notes com es mou i és ben bé així. A més, quan hi passes un cartell t’adverteix que si et passa alguna cosa és problema teu. Pràcticament és això el que deia. Aprofito per fer unes fotos de les dues bandes del riu anomenat Ness. El pont es mou.


Arribo al punt de trobada i seguim. Parem a Pitlochry un poble d’estil victorià on farem una parada d’una hora aproximadament. És el final del tour. Vaig directe a l’estació de tren perquè el guia ens diu que està força bé. Curiosament a l’estació hi ha una llibreria.

Després passejo pel centre. En un pub anomenat aproximadament el Molí Vell té un molí en moviment tal com en l’antiguitat. El molí i el so de l’aigua et transporten a una altra època.


Camino el carrer principal a visitar de dalt a baix fins que paro a una cafeteria. Una infusió de menta, que m’hi estic aficionant, i un tros de pastís de formatge.

Arribo bé de temps i en uns minuts marxem cap a Edimburg. Allà els comiats amb tots. Ha sigut un grup maco. Hi havia de tot, parelles, solters, grupets, families i tres dones que no paraven de parlar i de riure. Curiosament sempre que me les trobava tenien una cervesa entre les mans.

Vaig caminant fins a l’adreça de l’hotel. No he vist que m’han enviat uns whatsapp i el navegador em porta a un carreró, un porter de pub intenta ajudar-me i arribem a la conclusió que és el carreró on haig d’anar. Començo a veure capsetes amb un codi. Normalment això ho fan per deixar-te la clau. Finalment puc trucar a l’hotel. M’expliquen que m’han enviat whatsapp però això ho entenc quan soc a dalt. Em diuen el codi, agafo les claus i pujo al cinquè. És tot molt cutre i vell. Sort que el guia ens ha explicat que aquí hi ha poca delinqüència. Finalment obro la porta. És tot molt vell però ampli. Un bon lloc per venir amb amics. Dues habitacions, un menjador i una cuina. Surto al carrer per demanar menjar per emportar en una pizzeria que fa dies que m’interessa. Mentre espero passejo pels carrers i la vida em fa un altre regal. A mà esquerra veig la lluna i a mà dreta el rellotge. Preciós.


Demà cap a Glasgow.