Avui he dormit malament. He tingut una mena de malson. Un que em feia la guitza tota l’estona. I no un japonès. Un dels nostres. Curiosament s’assembla a un noi que era d’un grupet de Barcelona que gairebé es queden a Viena.

Aproximadament a les vuit i mitja començo l’últim dia de caminar el Kumano Kodo. He comprat dos litres d’aigua i un kaki. Una fruita que m’agrada molt. Fa bon temps i fa sol.

Avui sabem que tenim només començar un cinc quilòmetres d’ascens. Si el primer dia era un trencacames avui hauria de ser un infern. I certament, cap al final, ha sigut així. Avui però hi ha hagut dues raons per les que ha sigut més suportable. Una és que la meva musculatura està més forta que el primer dia i ho noto. La segona és el sentiment de grup. Una força que vaig viure amb el projecte “pacient expert”. Com que tots hem sortit junts perquè veniem del mateix hotel. Quan camines amb grup sembla tot més possible i un tira de l’altre sense volguer-ho.

Cada vegada les escales es feien més i més verticals. Tant que he decidit fer un descans allà mateix, doncs la propera àrea de descans està molt lluny, després de l’ascensió. M’he assegut i m’he menjat el kaki. A mi m’agraden molt com deia. Hi ha els durs i els tous. Els tous són més bons que la mermelada. Tal com m’ha dit la senyora de la botiga me l’haig de menjar a queixalades. Ha resultat ser un entremig. Ni dur ni tou. I boníssim amb pell i tot. Després d’això a seguir pujant.

Una darrera l’altra he pujat les escales i parant de tant en tant. Finalment he arribat a dalt de tot. Aquí una alemanya molt simpàtica que esperava el seu grup m’ha fet una foto. Parlem una mica i segueixo.

A partir d’aquí és un passeig comparat amb el que acabem de fer. Passem pel costat d’un riu i de tant en tant tenim un pont o un caudal d’aigua que creua el camí.

Quan menys m’ho espero el camí està gairebé tallat per la caiguda d’un arbre. Segurament de la pluja d’ahir.

Quan passo pel seu costat esquerra veig una cosa blava molt brillant. L’observo i m’adono que és un escarbat. A mi m’agraden molt els insectes així que em disposo a fer-li una foto. Quan m’hi apropo massa, obre unes ales, i surt volant. De veritat que no m’ho esperava.

Tal com en els altres dies per tot arreu hi ha mostres del tifó que hi va haver l’any 2011. Molts arbres caiguts o tallats. Branques i troncs. Fins i tot hi ha trossos de camí que s’han tancat i se n’han obert d’altres.

Decideixo parar a l’àrea de servei que hi ha al planell. Una vegada allà una altra sorpresa. La guia i el grupet d’anglesos. Aprofito la situació per fer-li una pregunta molt important. Ella sap el meu però jo no sé els seu nom. “Satoko”, em diu. Una del grup sembla tenir molèsties musculars però ells segueixen caminant mentres jo acabo el dinar.

Camino amb tranquilitat i gaudint del trajecte. Vaig parant, observo i escolto. Una estona després veig el grup de la Satoko. Em quedo a una distància però atent. Penso que ella sempre m’ha ajudat així que m’esperaré una estona per si les molèsties són més greus i necessiten la meva ajuda. Tots ells porten unes bosses grans. Finalment ells s’asseuen a un lloc. La Satoko em veu i em diu que pugi. Des d’allà hi ha unes vistes espectaculars d’un poble a la costa. Li agraeixo. Ells fan un descans però jo segueixo.

Molts moments del camí són baixades d’escales i, no només rellisca, sinó que em carrega els genolls. Jo els tinc molt delicats. Quan vaig fer “el camino” vaig demanar la opinió a un fisiotetapeuta. Vaig comprar-me unes genolleres i va anar tot bé. Tot i que les porto noto un dolor que es va fent més intens.

Tal com us he dit hi ha trossos tancats i un cartell ho senyalitza. Però m’equivoco de camí i pujo una carretera. Passen dues bicicletes i quan els pregunto si és el Kumano Kodo, em diuen que sí. Segur que no han entès res. Començo a pensar-m’ho i paro. Un senyor aparca el cotxe a prop. No sé què vol collir però almenys em diu que vagi avall que és un altre camí.

Hi estic acostumat i m’ho prenc amb filosofia. I qui em trobo? Sí, a la Satoko que va de corcoll amb els anglesos.

És pràcticament l’últim quilòmetre i el genoll em fa molt mal. Baixo molt a poc a poc tal com puc. Sempre tinc els anglesos a prop. Sé que podré acabar però el dolor es fa insuportable.

Arribem al final. Faig el ritual de rentar-se les mans i la boca abans d’entrar al temple. Allà encenc un incens que se m’apaga i que haig d’encendre’l altra vegada. Gairebé em cremo. Faig cua i faig sonar el gong.

Després vaig al santuari sintoísta. El segon dia de Kumano Kodo vaig parlar de temple. Doncs no, són santuaris. El Kumano Kodo es la ruta de tres santuaris.

Abans del santuari veig que fan cremar una fusta amb unes lletres. I ho faig. Sempre pagant el que demanen.

I em dirigeixo al santuari. Poso els diners. Faig sonar el gran cascavell. Pico dues vegades de mans i faig una reverència. M’aparto. Em fico al mig. Faig una foto. I me’n vaig intentant no ofendre.

Camino una mica i veig la Satoko. M’explica que cremar les fustes és per purificar l’ànima i que els japonesos són molt supersticiosos. Li pregunto per la parada de l’autobús i em diu que ells hi van. Ella i algú del grup em diuen que vagi amb ells.

Escales i escales. Veig un cartell que assenyala que anem cap el salt d’aigua. Començo a pensar que no ens hem entès. Quan baixem hi ha l’estàtua d’un buda. Tenia un tiet que era grassonet i molt alegre i llavors el recordo. L’observo i després observo el salt d’aigua. Sento una gran pau i gairebé m’emociono.

Seguim baixant fins que arribem a la parada. Caminant una mica més es pot anar al salt d’aigua però decideixo quedar-me allà. El genoll em fa molt mal. Dono gràcies a haver conegut la Satoko perquè la seva ajuda m’ha solucionat situacions complicades. Quan entrem a l’autobús veiem una dos desconeguts vestits molt tradicionals. No sé si un és una geisha perquè encara no n’he vist cap.

No puc esperar a fer-los una foto. Les portes es tanquen. En el trajecte la Satoko i jo intercanviem correus. Quan arribem al poble dels hotels m’explica per on s’hi va. Li estic molt agraït de tota la seva ajuda. Ara, ja sé que els àngels japonesos, es diuen Satoko.

De camí a l’hotel observo els carrers d’aquest poble pescador.

I em dirigeixo a l’hotel. És un Ryokan. Un hotel tradicional japonès.

Una vegada allà un noi em va explicant totes les coses de l’hotel. Em porta a l’habitació i m’ho explica tot amb anglès i signes. De tant en tant fem servir els respectius traductors del mòbil. Els japonesos, a vegades, sembla que s’avergonyeixin quan et parlen. És una sensació una mica rara donada la seva dedicació a l’hoste.

Rento roba. Sopo. I a descansar. Haig de començar a preparar l’estància a Kyoto.